El que importa de la nova situació a Gaza és que ja no es mata. La pau en aquella terra antiga no és morta, però sempre viu amb la por al cos. Ha estat Donald Trump el que ha forçat el canvi de 20 ostatges israelians vius per uns dos mil presoners o detinguts palestins. No s’ha acabat una guerra, però sí que s’ha aturat un conflicte. Enrere queden la brutalitat dels assassinats d’uns 1.200 israelians el 7 d’octubre del 2023 per part de Hamàs i la reacció desproporcionada del Govern Netanyahu d’arrasar bona part de Gaza matant més de 60.000 palestins i deixant una franja inhabitable i devastada, com Berlín o Dresden el 1945.
Els palestins tornen ara a la seva runa, on podran exhumar milers de cadàvers i aixecar tendes que substituiran els seus habitatges destruïts. Hamàs no ha guanyat la guerra. Tampoc Netanyahu. Ni tan sols Donald Trump, que presumeix d’haver posat fi a vuit conflictes.
No es tracta només de compartir una terra sinó de respectar l’altre, que és diferent
La guerra continuarà d’alguna manera perquè dos pobles reclamen la mateixa terra i cap dels dos no la vol compartir. Ni en la forma de dos estats ni tampoc dins d’un Estat únic binacional, com apuntava Shlomo Ben Ami diumenge en aquestes pàgines.
La geografia i la demografia són el teló de fons d’una batalla històrica, que es lliura des dels temps de Josuè enderrocant les muralles de Jericó fa aproximadament més de trenta segles, segons es relata a la Bíblia.
Lee tambiénTrump i Netanyahu
Els discursos històrics i els acords de pau duradors els vam conèixer a Camp David el 1978, a Oslo el 1993, a la Casa Blanca de Trump el 2020, sota el nom d’ Abraham, i els d’aquesta setmana a Xarm al-Xeikh, Egipte, també sota l’impuls del president nord-americà, que vol demostrar que ell sol és l’autor de la pau mundial.
En tots aquests acords s’ha aturat temporalment la violència i la guerra. S’ha avançat. Però no ha nascut una pau perpètua i ni tan sols duradora. No es tracta només de compartir una terra sinó d’acceptar l’existència de l’altre amb les seves diferències culturals, religioses i històriques. Els palestins es multipliquen més que els israelians. No volen ni poden anar a cap altra banda, ni tan sols a altres països àrabs, que, curiosament, no els defensen gaire o gens ni mica. Els hebreus tampoc no es mudaran. O conviuen o lluiten. Tots dos hauran de cedir i respectar-se si volen viure en pau.