Fa vint anys pensàvem que la democràcia havia guanyat la partida. La gran experimentació social del segle XX donava com a clara vencedora la combinació de democràcia i sistema de mercat davant la planificació centralitzada pròpia del sistema comunista. Legitimitat moral i eficiència econòmica anunciaven una nova era. Els règims despòtics que Montesquieu i altres d’il·lustrats identificaven amb el model asiàtic anaven a la defensiva. Però els problemes que va fer aflorar la crisi del 2008, juntament amb l’èxit de la Xina, han anat revertint la tendència. Mentre les democràcies han evidenciat les seves limitacions per prosseguir amb propostes de progrés i benestar, el model posat en pràctica al gegant asiàtic ha demostrat una eficiència envejable.
La Xina és en aquests moments la fàbrica del món. És competitiva a gairebé tots els sectors. En alguns, com el dels equips per a energies renovables, el processament de terres rares o, cada vegada més, el del cotxe elèctric, té una posició de domini molt clar. El seu predomini es fonamenta en una força de més de cent milions de persones empleades en la indústria, quan als Estats Units amb prou feines en queden tretze milions. Els enginyers dominen el politburó i les seves opinions determinen els plans quinquennals.
L’èxit del sistema xinès rau en el fet que, sense renunciar a la planificació pròpia dels sistemes comunistes, ha permès el desenvolupament del mercat, i ha generat incentius per a la iniciativa individual. Això proporciona informació sobre les preferències de consum i ajusta l’oferta a la demanda.
D’altra banda, la tecnologia digital ofereix a través de les plataformes una informació valuosíssima sobre les preferències i tendències. I, a diferència de l’economia soviètica, s’ha enllaçat amb l’economia global, convertint-se en el primer soci comercial de la majoria dels països. Aquesta conjunció ha permès el creixement econòmic de més magnitud produït en la història de la humanitat.
L’experimentació social del segle XXI sembla que es decanta pel sistema despòtic
Mentrestant, la democràcia liberal mostra la seva incapacitat de continuar produint un progrés homogeni i consensuat. La defensa a ultrança dels drets individuals davant els potencials abusos de l’Estat porta, d’una banda, a la paràlisi i, de l’altra, a la sistemàtica denostació del sector públic. Els Estats Units són incapaços de mantenir infraestructures en bon estat. Les seves xarxes viàries i ferroviàries amb prou feines s’han renovat els últims cinquanta anys. Europa ha de revisar el seu Estat de benestar, però els seus polítics s’embranquen en tràfecs de curt termini que impedeixen la posada en pràctica d’iniciatives sostenibles.
Davant aquesta esclerosi, la ciutadania, especialment els més joves, opten per propostes radicals. Les d’esquerres es perden al laberint identitari. I les de dretes atribueixen tots els mals a l’“altre”, tant si és l’Estat, la Unió Europea o els immigrants. Ni les unes ni les altres no ofereixen projectes socials coherents. Tan sols eslògans polaritzadors basats en afirmacions dogmàtiques.
L’experimentació social del segle XXI sembla que es decanta, doncs, pel sistema despòtic. Però la història no està escrita. La Xina té debilitats importants. Té una població decreixent i escèptica davant polítiques d’enginyeria social errònies, com la del fill únic o la de covid zero. Davant el suposat comunisme que l’inspira, es basa en una profunda desigualtat. Els mecanismes de protecció social són molt escassos. I el sistema tributari es basa en la imposició indirecta, renunciant pràcticament a la progressivitat.
Lee tambiénProtegir la democràcia
El Partit Comunista desconfia de la tributació directa que pugui generar una demanda popular de fiscalització del Govern central sobre l’ús dels impostos. Un empresariat engarrotat davant la possibilitat de ser esborrat de l’escena com li va passar a Jack Ma el 2023 no és el millor marc per a la creativitat. I la concentració de poder en algú que aspira a la immortalitat no augura un escenari de bon govern.
Ara bé, si els sistemes democràtics no són capaços de reinventar-se i persisteixen a impulsar cap al poder dèspotes irracionals, quan el model xinès mostri les seves debilitats pot ser que la democràcia liberal ja sigui un esperit vagant en pena per les tortuositats de la història.