Compleixo amb l’actualitat com qui pren una medecina. Cada matí llegeixo editorials, articles de fons, columnes. Després plego el diari, apago la ràdio i deixo que el meu gat prengui la paraula. Mentre es llepa una pota amb disciplina monacal, em suggereix amb el seu silenci que no fa falta escriure –no aquesta setmana– sobre política, la guerra o la pau. L’única preocupació que té és la rotació del sol sobre la catifa, que no és pas poca cosa.
Conversar amb un gat permet comprovar que el món continua girant, encara que un no hi participi. Mentre escombra amb la cua la prestatgeria, el cosmos es reorganitza amb una harmonia que no dona titulars. El meu company de pis no opina, no debat, no discuteix entorn d’una taula. Mesura l’aire, la temperatura, la distància justa entre el seu cos i la llum per trobar el racó de la migdiada perfecte. Amb un gest tan simple com estirar-se, sembla ajustar els eixos del planeta. Quan s’enllustra el pèl amb la llengua rugosa, diria que tota l’existència depèn d’aquest acte diminut i rítmic que no busca aplaudiments ni transcendència.
Mentre el meu company de pis dormisqueja, penso en Knórozov, en els maies, en la paciència
I recordo Iuri Knórozov, el lingüista ucraïnès que va aconseguir desxifrar l’escriptura maia. Vivia en un pis minúscul de Leningrad, acompanyat de la seva gata Àsia i una ampolla de vodka. Entre manuscrits i miols va trobar un fil secret: els signes maies no eren dibuixos muts, sinó síl·labes vives. Va comprendre que tot llenguatge és una xarxa de repeticions, una dansa de formes que tornen amb variacions lleus. La seva gata no li va revelar el sistema, però li va ensenyar la paciència de la troballa: mirar sense esperar, atendre sense exigir resposta.
Lee tambiénKrasznahorkai, la frase infinita
El meu gat blanc-i-negre tampoc no parla, però la seva manera d’estar revela la geometria oculta de les coses. Als seus ulls ambarins sembla que es mesura la frontera entre el que és visible i l’invisible. Mentre nosaltres, pobres humans, ens esgotem intentant explicar-ho tot, ell simplement hi és. Aquesta tarda, mentre dormisqueja sobre el meu escriptori, penso en Knórozov, en els maies, en el vodka, en la paciència. Tota ciència i tota escriptura comencen així: quan algú deixa de mirar els esdeveniments i fa atenció al que respira al seu costat.