Juan del Val ha guanyat el premi Planeta. Repetiu amb mi. Juan-del-Val. Molt bé. Ha-guanyat. Vinga, ja ho tenim: el-premi-Planeta. Repetiu-ho tantes vegades fins a oblidar-ho. No us costarà. Ja ho vam fer abans. Cada any, de fet. Al principi exigeix esforç, però després flueix amb facilitat. Potser recordem sense googlejar-lo qui va guanyar el premi fa un any o dos? Tant se val. El que importa és el soroll, la trepitjada del Tyranosaurus rex.
Juan del Val
Ara provem amb una cosa més difícil. Amb el jurat. Podem triar qualsevol nom a l’atzar, però és millor aprendre-se’l d’una tirada. Comencem. José Manuel Blecua, Juan Eslava Galán, Luz Gabás, Pere Gimferrer, Eva Giner, Carmen Posadas i Belén López. Vinga una altra vegada. Admeto que és difícil. Provem-ho com si es tractés d’una davantera mítica: Blecua-Eslava-Gabás-Gimferrer-Giner-Posadas i López. Millor. És un jurat de molt prestigi, per la qual cosa haver estat elegida l’obra de Del Val entre tantes altres només pot parlar de la seva extraordinària qualitat literària.
Els llibres donen prestigi: a qui els escriu, a qui els llegeix, a qui els publica
Els llibres donen prestigi. A qui els escriu, a qui els llegeix, a qui els publica. Per això tothom n’escriu un. Tant és així que el best-seller, aquell llibre de moltes pàgines i fàcil lectura, va ser un invent de la indústria anglesa a finals del segle XIX perquè aquelles persones a qui no els agradava llegir tinguessin a les mans una cosa que semblés un llibre. Però sense voler a tornar a embolicar-me, conclourem indicant que el best-seller és un lògic producte de la cultura de masses del segle passat, però que l’important és que Amaia Montero ha guanyat el Planeta i que Juan del Val torna a La Oreja de Van Gogh.
Hi ha qui es pot ofendre una mica per la parafernàlia de la festa plena de rumors i suposades deliberacions. L’acte –més proper a un casament de fills de milionaris hindús que a cap altra cosa– és ple de polítics, escriptors i periodistes bevent, menjant i sense parar de riure. Tot se sap, però no es diu res, com a la cavalcada dels Reis d’Orient.
Fa dues nits vam saber, per fi, que Juan del Val ha tornat a la banda i que La Oreja de Leire sortirà a la carretera cap al Planeta. Excel·lents notícies totes. No sé ni com hem sobreviscut tots aquests anys sense les cançons de Juan o la novel·la, la de més qualitat de totes les presentades, d’Amaia. Llàstima d’allò d’Andy y Lucas.
