L’altre dia al sopar del premi Planeta, vaig coincidir amb una escriptora que, al seu dia, va ser proclamada guanyadora. Li vaig expressar la meva enveja, absolutament insana, per tots els autors, sobretot els últims anys, que s’emporten el milió d’euros (meitat per al guanyador i meitat per a Hisenda) amb què està dotat el premi literari. No vull la glòria, ni la fama, ni evidentment pretenc estar capacitada per escriure més enllà dels 2.500 caràcters d’aquest espai: jo el que vull és la pasta.
Ella, l’escriptora Espido Freire, a més d’explicar-me la seva pròpia experiència i el que li va suposar, quan era molt jove, entrar en la nòmina de premiats i veure reconegut, molt merescudament, el seu llibre Melocotones helados, em va aconsellar, d’acord amb la seva pròpia experiència, que millor que somiar que et toqui la loteria és autopercebre’s com a rica. Una qüestió d’actitud, d’autoestima, que no té a veure (encara que hi ajuda) amb el compte corrent, sinó amb la teva predisposició a gaudir de totes les coses bones que té la vida i que, de vegades, no costen diners.
Lee tambiénL’amor tot (ho) cura
Em va fer rumiar i he d’admetre que, sense ser-ne conscient fins ara, també m’autopercebo com a rica. No a l’estil de Georgina (la de Ronaldo) i aquella obscena ostentació de riquesa de moltes i molts que, per més que ho intentin, no poden amagar el que antigament s’anomenava “la llana del clatell”.
No, jo tinc una inclinació natural a no semblar una miserable com aquells que, en un sopar d’amics en un restaurant, s’entossudeixen perquè cadascú pagui la seva part, tornant boig el cambrer amb comptes per separat, al·legant que el seu plat és més barat que el del veí de taula. Encara pitjor, com en aquells àpats de dos en què l’altre et recrimina haver deixat al platet el que considera una propina excessiva, quan s’ha passat l’estona donant pel sac al cambrer. Per no parlar dels que, en un viatge, en comptes de compartir taxi i pagar a mitges, s’estimen més carretejar maletes i esperar-se una hora que surti el bus que et porta a la ciutat que sigui o trien un hotel sense prestacions al·legant que, total, només per anar-hi a dormir, tant se val. Doncs a mi, sí que m’importa, si surto de casa, que sigui per anar a millor.
En definitiva, autopercebre’s com a rica no t’impedeix gaudir de les coses barates, tampoc no s’ha de ser imbècil, però t’evita perdre el temps buscant el preu més baix d’algunes coses sense tenir en compte que, en la majoria dels casos, les gangues tenen truc.