Això de l’ego de Donald Trump, president actual dels Estats Units i, segons el seu criteri i opinió, emperador mundial planetari, rebenta qualsevol mesurador d’escala de l’autoestima pròpia. La teoria de Freud, que ell va expressar en alemany, sol distingir, en llatí perquè s’entengui (coses del seu traductor a l’anglès, i deixo aquí la torre de Babel freudiana), enre l’ id (l’allò); l’ ego , o sigui, el jo, i el superego , el superjò, però això de Trump, amb permís del professor Freud, és un recontrasuperejò superlatiu, un cas d’autoconsciència tan hipertrofiat que es diria mai vist.
Ja no es tracta només que estigui envoltat d’una cort d’aduladors i pilotes que es dediquen a cantar les seves lloances tot el dia. És que ell mateix es refereix a la seva mai humil persona com un geni. És més, estic convençut que en el seu fur intern es té per un model de modèstia i contenció.
Aquest Trump desencadenat en el seu segon hauria deixat bocabadat Freud en persona
Ell, que sens dubte és el personatge més important de la història de la humanitat i el millor home que ha conegut, amb prou feines fa ostentació de la seva capacitat increïble i fins i tot es conformaria amb un senzill premi Nobel, que en realitat no està a la seva altura, però és que ningú, ningú, no pot ser com ell. Lincoln i Jesucrist, potser, per allò de no semblar massa fatu. Però vaja, xavalla humana al seu costat.
Això de les set guerres més una a què ha aconseguit posar-hi fi ho deixarem de banda, com aquella mania de confondre Armènia amb Albània. Res d’això, òbviament, no entela la grandesa d’un personatge que realment és únic i especial.
Que es consideri a si mateix un triomfador, un seductor i un talent portentós no és més que, un altre cop, un exercici de modèstia. Ell creu que és molt més que tot això. Atractiu, guapo, ric, intel·ligentíssim, negociador tremend, fort, valent, brillant, intuïtiu, compassiu, grandèrrim en la seva grandesa, s’esgoten els adjectius per descriure la seva mola prodigiosa. I amb cabells! No ho oblidem! I que la meva enveja d’al·lòpata, justificada però mesquina, no m’impedeixi d’admirar el seu pentinat perfecte i immutable. Quin prodigi d’arquitectura capil·lar!
Lee tambiénPolítics mancs
La confiança en si mateix i en el seu talent és tanta que qualsevol comparació és ociosa. Ell, simplement, està per sobre de tothom i és incomparable. Recorda aquell acudit en què un paio li diu a un altre que no pensa que Messi sigui tan bon davanter perquè, total, a mi no ha aconseguit mai marcar-me un gol. Per descomptat, hi ha el petit detall que l’individu en qüestió mai no s’havia vist en un camp amb Messi davant. Fins i tot és plausible que no jugui a futbol. Però tant és... Messi no li ha marcat mai un gol...
De manera semblant, Trump parla, riu, canta i balla millor que ningú. El que hem dit, és incomparable. Està fora de tota escala humana.
En fi, hem portat Freud a col·lació, però aquest Trump desencadenat en el segon mandat hauria deixat bocabadat en Sigmund en persona, a qui li hauria caigut el cigar de la boca. El seu allò és primari i brutal, i el seu jo tot just ha aconseguit arribar al moment de l’aparició del superjò. Com per parlar-li a ell de castració, complex d’ Èdip i assassinat simbòlic del pare!
M’ho disculparan, espero, però els ho he d’explicar amb un altre acudit. Procedeixo i que em perdonin els molts amics argentins. Què és l’ego? Pregunta un. I un altre li respon: l’ego és aquell petit argentí que tots portem dins. En sentir això, però, un argentí s’indigna i crida: “¡Ché! ¿Y por qué pequeño?”.
Ho sé, és un acudit amb estrambot i bastant dolent, però és que una explicació racista, si volen, i sens dubte banal, del que estem veient seria que el president nord-americà és un argentí trasplantat al cos oversize d’un novaiorquès. El rei dels autèntics gratacels. Un Mides que transforma en or tot el que toca i que, aquí ve quan ja no podem riure, porta tropes militars a les ciutats demòcrates i coqueteja obertament amb la idea de tornar-se a presentar i violentar la Constitució. Tot just algunes veus tímides comencen a dir-li que només és un home, però resulta evident que ni les escolta ni s’ho creu. Davant la seva figura titànica, jo ja només confio en Melania. Només ella pot rebaixar-li una mica el seu gegantí, ciclopi, colossal i incommensurable ego.