Emilio

Aquest és un article per als amants de Miami Vice i Els Soprano. De quan també s’intentaven opes hostils (Banc Bilbao contra Banesto), hi havia molta guerra bruta i Madrid era un vesper. De quan s’inventava la televisió de matinada, amb marcians i pelicans. Però no només per als fans dels anys vuitanta i noranta. Perquè Emilio Rodríguez Menéndez, traspassat fa uns dies, va ser el tauró que va nedar en totes aquestes piscines i va mantenir el seu regnat al costat fosc de la vida fins abans d’ahir.

Vaig ser espectadora i narradora, com a periodista, de les seves ma­niobres extremes com a advocat defensor de tot el que era indefensable: de mafiosos turcs del narcotràfic d’heroïna; del Dioni, lladre i guarda de seguretat; dels policies condemnats per fer desaparèixer el Nani..., fins i tot li va donar un cop de mà a Esperanza Aguirre. La llista era increïble juntament amb la seva presència als mitjans de comunicació, especialment als diaris en ruïna que va comprar per desacreditar enemics, escampar porqueria interessada a granel o fer xantatge. Simula haver parlat amb el fugitiu Antonio Anglés i difon un vídeo íntim del director de El Mundo, Pedro J. Ramírez. Empresaris i banquers amb problemes amb la justícia fan córrer els dossiers que ell escampa. Villarejo i Manos Lim­pias deuen tenir un altar a casa dedicat a Rodríguez Menéndez.

El contacte més directe el vaig tenir fa deu anys, quan li vam dedicar un Equipo de investigación pels delictes comesos ja durant el segle XXI. La llista d’impagaments que el perseguia, el deute amb Hisenda de dos milions que ignorava olímpicament o la fugida de la presó durant un permís quan complia condemna de deu anys. En una hora va ser impossible resumir la seva vida, sobretot perquè cap advocat, client o víctima en volia parlar. Però vam poder descriure els seus mètodes, que el portaven a dormir en un dormitori blindat amb formigó armat, i l’ampliació de negoci a l’Argentina, Cuba o les illes Caiman.

Lee también

Amiant per a tothom

Glòria Serra

Mentre gravava, davant la porta del seu despatx en ple centre de Madrid, Rodríguez Menéndez va sortir i ens va mirar. La mirada del caiman mig adormit al pantà quan calcula si val la pena o no sortir de la letargia per devorar-te.