Fa uns vint anys vaig haver de donar-me d’alta d’autònoms per poder escriure i ser periodista freelance. Des de llavors, el preu de les col·laboracions no ha pujat ni un cèntim. Al contrari: hi hagué retallades el 2010 per la crisi, i més retallades durant la pandèmia. Mentrestant, es disparaven els subministraments, el cistell de la compra i el lloguer, de manera que em vaig hipotecar per un pis minúscul abans no fos massa tard.
Cada vegada havia d’aconseguir més feines per arribar a final de mes. El 2023 feia nou col·laboracions setmanals als mitjans, a més d’alguns extres com xerrades i presentacions. No he tengut vacances en dues dècades. Només lliuro els dissabtes (i no tots), i les meves prestacions són tan ridícules que he fet feina amb febre, amb covid, amb una hèrnia discal molt dolorosa que m’acompanyà set mesos, i he treballat el mateix dia que moria un ésser estimat perquè no podia prescindir d’aquell ingrés.
Tant se val que Espanya vagi com un coet si els pàries som cada vegada més pobres
Aplaudesc tots els avenços laborals; en el salari mínim, la reducció de jornada, la conciliació, les baixes. Però els celebraria molt més si repercutissin de qualque manera en els gairebé tres milions i mig d’autònoms que hi ha al país, i que augmenten any rere any. Lluny d’això, el Govern central proposa tornar a apujar la quota a uns nivells inassumibles per als qui feim malabarismes sense obtenir més que penalitzacions per dedicar-nos al que ens dedicam. Si tot puja menys el que ens paguen, i ja no podem treballar més perquè no queden hores, què fem?
Lee tambiénLa vida menys vida
Els autònoms tenim fama de ploramiques, de defraudadors i altres parides. El gran desconeixement que els assalariats tenen de les cotitzacions desproporcionades que pagam, a més dels impostos, forma part de la nostra desprotecció: avala socialment la precarietat d’un sistema que ens converteix en pàries. Tant se val que Espanya vagi com un coet si som cada vegada més pobres. El meu gestor desaconsella que escrigui articles com aquest perquè només poden dur-me problemes. Però estic cansada de polítics que no tenen cap interès per saber com funciona la facturació en aquest país o se’ls en fot, i ignoren quines són les condicions d’un sector de la població tan heterogeni que difícilment sortirà als carrers i farà vaga, però que tampoc votarà a qui els complica la feina –és a dir, la vida– i els escanya.