L’edat de les pors inventades

Un amic nord-americà que xerra massa va estar de visita aquí a Barcelona fa poc. Sempre troba un pretext per explicar una de les seves històries interminables. L’única que recordo va ser sobre un viatge de dues setmanes que va fer en autoestop a través dels Estats Units als anys vuitanta.

La recordo perquè crec que, sense voler, em va aportar una mica de llum al gran tema dels temps que corren, la degeneració de la democràcia i l’auge de l’extrema dreta.

Jo feia autoestop tot sovint en aquella època. Per tot Europa. Era jove, era alt (encara ho soc) i duia els cabells llargs, però poques vegades havia d’esperar més de deu minuts perquè algú em recollís. Tots els meus amics en feien. I les meves amigues també, moltes vegades soles, com jo.

Avui el costum ha desaparegut. En els diversos viatges llargs que he fet des de principis de segle amb cotxe, conduint jo, per Espanya, o Itàlia, o els Estats Units, no recordo haver vist ni una vegada algú fent dit a la carretera. A què es deu? Al fet que la gent té més diners per anar amb avió, amb tren o amb autobús? Potser en part. Però es deu abans que res a la por, diria, a la pèrdua de confiança en el proïsme i en “el sistema” en general.

I això que hi ha força menys motiu per estar espantat avui que fa 40 anys. Els índexs de criminalitat, sense excloure violacions o homicidis, han baixat un munt des d’aquella època. Almenys a Europa i els Estats Units, precisament on l’extrema dreta arrasa o amenaça d’arrasar, on la gent jove, especialment els homes, sucumbeix als cants de sirena de Trump als EUA, o als de Nigel Farage a Anglaterra, o de Reagrupament Nacional a França, o de Vox a Espanya.

Hi ha un vincle entre la fe decreixent en la democràcia i la fe decreixent en les institucions d’ Estat, alimentat pel fenomen més revolucionari d’aquest segle, la proliferació de les xarxes socials. Generen polarització, que genera exageració, que genera histèria, que genera desconfiança, que genera por, que genera odi, que genera desig per les respostes contundents i simples que ofereixen els “homes forts” o els partits forts, amb l’argument principal –o únic– que ens protegiran del mal.

Com deia fa poc el president francès, Emmanuel Macron: “ Dubtem de la nostra democràcia... El debat democràtic s’ha convertit en un debat d’odi”.

L’odi, com la desconfiança i la por, prové de les percepcions. Com deia, a Europa i als Estats Units hi ha menys inseguretat als carrers avui que mai. I, d’altra banda, econòmicament anem bé. Sí, el preu de l’habitatge podria ser més baix, però poca gent dorm als carrers o passa gana. Quan he anat a mítings electorals de Donald Trump, el problema no és de malnutrició sinó d’excés de greix. Però de percepcions viu l’home, es basin en la realitat o no.

Lee también

La pau del desert

John Carlin

La veritat, per tant, és permanentment qüestionada. Gairebé ja no compartim veritats objectives, especialment en l’àmbit polític. I per això molts viuen en un món inventat, paranoic, poblat de fantasmes, típicament amb cares d’immigrants d’una altra raça o religió. L’extrema dreta promet posar fi a la por que aquests suposats enemics representen i retornar-nos a la plàcida homogeneïtat que una vegada, suposadament, vam gaudir. Per exemple, durant la guerra civil­ espanyola o la Segona Guerra Mundial­...

Un altre factor a favor del sentiment antidemocràtic és, precisament, l’oblit d’aquelles catàstrofes, tan presents en la generació dels que fèiem autoestop als anys vuitanta, tan llunyanes en les ments de la gent jove com els temps de Cristòfor Colom. Hi ha un punt d’ingenuïtat aquí. O d’ignorància. Es fascinen, com els nadius amb qui Colom es va trobar en els seus viat­ges a “les Índies”, amb miralls i vidres de colors. També hi ha un punt d’excés de lleure, d’absència de preocupacions de vida o mort. No vivim en temps de crisi material. Deia el filòsof Bertrand Russell que “almenys la meitat dels pecats de la humanitat parteixen de la por de l’avorriment”. El comentari és més vàlid avui, cent anys després, època en què passem la meitat del temps desperts hipnotitzats pels vidres i els colors de les pantalles dels mòbils.

L’extrema dreta antidemocràtica ofereix l’oportunitat de fugir encara que sigui una estona de l’avorriment i aferrar-se a l’emoció d’una causa. L’energia política ja no està a l’esquerra. Als Estats Units el que la defineix és la impotència del somiqueig. Mires els Podem a Espanya o els Jeremy Corbyn al Regne Unit i penses: que tronats, els pobres! Continuen imaginant-se que són els guais de l’avantguarda insurgent, però viuen al segle XX, tan passats de moda com el flower power o Karl Marx. La joventut és re­bel per naturalesa i la rebel·lia és terreny conquerit per l’extrema dreta. Rebel·lia contra què o contra qui? Bah! És rebel·lia per ­rebel·lia­.

Vegeu una manifestació de l’extrema dreta fa un mes a Londres, antiga capital de la democràcia europea­. A favor de “la cultura britànica”, l’espectacle va atreure unes 150.000 persones. Una protesta simultània sota la consigna “ Enfronta’t al racisme” en va congregar tot just 5.000. Enquestes rere enquestes a les dues bandes de l’ Atlàntic demostren que els joves s’alineen amb partits amb idees que s’acosten al feixisme dels anys trenta. Qüestionen les llibertats per les quals tants han donat les seves vides al llarg dels segles, desdenyen les institucions, gairebé no saben de l’existència de mitjans “tradicionals” compromesos amb la democràcia liberal, com aquest.

És tot plegat, repeteixo, fruit de l’avorriment i de pors inventades, o almenys absurdament exagerades. Per això m’atreu tant la causa dels ucraïnesos. És real, és en defensa de la democràcia i no té res a veure amb l’avorriment, o amb falsedats. Hi vaig i, malgrat l’horror i el patiment, tinc la sensació que, després de tanta niciesa i estupidesa aquí, faig un bany en aigua fresca. Moltes vegades, mig de debò, m’ho penso: per tornar a tocar de peus a terra no ens aniria malament una crisi de debò; per recuperar la idea d’una realitat compartida necessitem una bona guerra.