L’ancià cos d’ Antonio Famoso es va apagar el 2010. Però el seu jo administratiu, reduït a un compte corrent, ha continuat fresc com una rosa entre nosaltres fins aquesta mateixa setmana. L’estat li abonava la pensió, les companyies de serveis giraven sense problemes els rebuts de subministraments i l’administrador de la seva finca rebia puntualment l’import de quotes i derrames. Tants segles raonant la humanitat sencera sobre l’eternitat, per acabar descobrint que hi ha una manera prosaica per assolir-la: continuar pagant les factures una vegada mort.
Deixant de banda les qüestions administratives del primer paràgraf, val la pena posar-se seriosos. Poca broma: la barbaritat de tres lustres s’ha passat el cadàver d’ Antonio vetllat pels coloms al menjador de la seva casa a València sense que ningú truqués a la porta. El seu aflorar de nou al món dels vius, gràcies a unes goteres que van obligar a irrompre al seu domicili, ens aboca a les preguntes de sempre en casos com a aquest. Com pot ser? quina societat és aquesta en la qual la carn d’un home es podreix literalment en el 3r-2ª sense que una sola persona atengui la seva desaparició?
Antonio es va apagar fa quinze anys, però portava espiritualment mort per voluntat pròpia molt més
Encara que no sapiguem qui va ser, Antonio Famoso ens mortifica. Cada mort, en més grau com més proper, ens recorda i anticipa la nostra. I en el d’aquest ancià, desconegut per a nosaltres però convertit en algú proper a través dels mitjans de comunicació que han explicat la seva història, el que advertim ens sobresalta i incòmoda. Encara que a dir veritat, només en un primer moment per després recuperar, pot ser que amb premisses falses, tot seguit l’assossec.
La seva carn momificada al colomar en el qual s’havia convertit la seva casa ens situa davant el fracàs de les vides que comencen i acaben en un mateix. El quadre que observem és colpidor: la solitud que converteix el propi cos en menjar per als ocells enmig d’una gran ciutat que només quinze anys després, i per culpa d’unes filtracions d’aigua, s’adona que va existir un home anomenat Antonio Famoso del qual fa temps no se sabia res.
El neguit prové de creure’ns el centre de l’univers. Tot va sobre un mateix. Així que la pregunta que és subjacent en la incomoditat és aquesta: Podria ser jo? Recorrem llavors a la brotxa grossa per pintar una biografia d’ Antonio que ens tranquil·litzi. Va fer les coses malament, s’ho va buscar. Va ser ell, amb els seus actes i el seu caràcter, qui va decidir, quan encara vivia, convertir-se en un espectre. Renunciant al contacte amb els seus fills i no teixint cap relació amb el veïnat va anticipar la seva mort davant els altres. La història, així explicada, ens diu que el cos d’ Antonio es va apagar fa quinze anys, però que en realitat portava espiritualment mort per voluntat pròpia molt més de temps. Així que és gairebé normal que ningú no advertís la diferència quan la defunció es va produir de debò. Quin alleujament saber que una cosa així només pot ocórrer a individus esquerps com Antonio! La resta, tots nosaltres, marxarem, sinó amb tota pompa, sí almenys amb algú que ens plori, unes paraules de reconeixement al nostre pas pel món i fins i tot un recordatori en el qual s’imprimiran uns versos d’un poeta conegut que li hagi cantat a la vida o al valor imperible del record. Arribats a aquest punt, el cas ja ha deixat d’incomodar-nos. El neguit inicial muta al confort: Antonio no hi ha més que un, uns quants al màxim. Estem fora de perill que ens picotegin els coloms i de continuar pagant el gas, l’aigua i la llum una vegada ens hagi arribat l’hora.
Lee tambiénEscurar el treballador
I sí, certament, casos com el d’ Antonio són excepcionals. Però només pels detalls formals: el cos insepult durant tres lustres, els coloms colonitzant el seu pis gràcies a la finestra oberta, el descobriment del cadàver per casualitat. Perquè en allò realment substancial –la mort social en vida i el trànsit a l’altre món sense treure un minut de son a ningú– el bon Antonio no és un cas tan extraordinari com podríem concloure. Al contrari. Va tornant-se cada vegada més habitual.
L’accentuació de la visió del tram final de la vida com una càrrega injusta per a tercers i, sobretot, la idea sistèmica que un només es pertany a si mateix, empenyen en aquella direcció. Antonio és una hipèrbole. Però per sota de l’exageració que el seu cadàver representa, nia una casuística social que lamentablement no resulta ja gens excepcional. N’hi ha prou amb aixecar la vista per advertir-ho.