Vivim instal·lats en la sospita. En l’era del tuit, ningú no vol esperar que un jutge escolti, valori, decideixi... Volem culpables a l’instant, preferiblement coneguts, amb bona foto i millor novel·la. Si després resulta que no ho eren, ja és massa tard. Les portades i els comentaris indignats ja han fet la seva feina. És més fàcil vendre certeses que dubtes i és més rendible indignar-se que esperar.
El cas de Jonathan Andic és l’últim exemple. No el conec, ni l’he vist mai. Sé, com tots, que l’investiguen per la mort del seu pare. I sé també, perquè ho he llegit que és pare de tres fills. Però tots hem imaginat l’escena més violenta i la més simple: l’empenta a la muntanya. Hem omplert el silenci amb la nostra versió més fosca.
Ningú no es pregunta com es viu quan t’investiguen per matar el teu pare. Què passa pel cap d’algú que, de sobte, és tractat com un monstre. Com es mira als fills? Com se surt al carrer? L’empatia també té jerarquies: reservem la comprensió per a les víctimes i el morbo pels sospitosos.
L’“investigat” no té defensors. Té advocats que no és el mateix. Els mitjans que no tenen periodistes investigant, no matisen i twitter s’encarrega de dictar sentència. No hi ha lloc pel dubte. El mal ja està fet quan la paraula “imputat” apareix associada al teu nom a google.
Però és la justícia qui pot absoldre. La societat, no. Una vegada assenyalat, l’estigma no s’esborra. Pots guanyar el judici però hauràs perdut alguna cosa més: la confiança dels altres i la innocència pública i això no es repara amb una sentència.
Lee tambiénNo apte per a nostàlgics
Ens hem acostumat a viure en un linxament permanent. Demanem transparència però practiquem l’escarni. Volem saber-ho tot però només ens interessa el que confirmen les nostres sospites. No suportem els matisos. No tenim paciència per a la veritat.
I tot i això la justícia, la de veritat, es construeix precisament sobre això: el matís, la prudència, l’interrogant raonable. En democràcia no hi ha res més valent que recordar que el dubte també és un dret. Perquè que estiguis investigat no vol dir ser culpable però, en temps de titulars instantanis, de vegades sembla que ho oblidem. I quan arriba l’absolució, llavors ja ningú no està mirant.