Els parlants d’una llengua petita com la catalana, discutida, judicialitzada, fragmentada artificiosament a València, de present precari i futur incert, de vegades tenim l’oportunitat d’oblidar una estoneta les nostres tristes cabòries mentre observem les baralles d’opulència que es produeixen entre els dirigents de llengües imponents com la castellana, que, segons les darreres xifres del Congreso Internacional de la Lengua Española, celebrat aquests dies a Arequipa (Perú), ja ha arribat als 600 milions de parlants. Els dirigents d’aquesta llengua global, que penetra amb naturalitat al cor de l’imperi anglosaxó de bracet amb la musica llatina, resulta que, en comptes de celebrar la seva exuberància, tendeixen a la discòrdia. Ho dic per l’àcida polèmica que ha iniciat el poeta García Montero, actual director de l’Instituto Cervantes, i flamant premi Blanquerna, contra el director de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) Santiago Muñoz Machado.
El poeta de l’Instituto Cervantes acusa Muñoz Machado de ser catedràtic de Dret i “expert en portar negocis des del seu despatx per a empreses multimilionàries”. García Montero enyora, diu, els grans directors de la RAE, filòlegs com ell i cita, entre d’altres, Fernando Lázaro Carreter (a qui –i això ho dic jo– tots els professors de literatura de la meva generació recordem amb agraïment). Però el que García Montero no ha dit, i en aquest punt ha estat innoble, és que Muñoz Machado, a més de jurista, és també doctor honoris causa en filologia per la Universitat de Salamanca, i, sobretot, autor d’una titànica biografia de Cervantes (Ed. Crítica, 2022). Posats l’un al davant de l’altre, parlant de Cervantes, em sembla que el filòleg director del Instituto Cervantes no resistiria el vendaval de coneixements que atresora el jurista director de la RAE. Menysprear un erudit per raons de títol és un argument d’altres èpoques, un argument esquifit.
Lee tambiénAmb Virgil, a l’infern d’Ucraïna
(Precisament, dies enrere vaig començar a llegir aquesta monumental biografia de 1200 pàgines sobre Cervantes. Com que, arran d’una pel·lícula, ara es diu que el manc de Lepanto era gai, vaig voler veure a què responia aquesta suposició; que és absolutament inventada: el Cervantes que revela aquest estudi de Muñoz Machado és un defensor de l’amor triat –que no imposat–, però sobretot de la formalitat jurídica del matrimoni inspirada pel Concili de Trento. Realment, per avaluar la visió de Cervantes sobre l’amor són molt convenients els coneixements jurídics de Muñoz Machado).
Anem fent camí enverinant cada dia una miqueta més la nostra vida col·lectiva
Quin contingut polític contenia l’acusació del director del Cervantes al de la RAE? “Nosaltres, per la definició de l’institut, ens sentim vinculats amb la diversitat de les llengües de l’Estat, i no comprenem el tancament del que és reconèixer una riquesa”. Hauria estat molt interessant que García Montero hagués argumentat aquesta acusació, però no ho va fer; i això ha reduït la polèmica a una baralla d’egos, com tantes n’hi ha en la política d’ara.
M’hauria interessat molt conèixer les diferències que, sobre la pluralitat de llengües a Espanya, manifesten les dues institucions culturals més poderoses. Sempre he pensat que els acadèmics de la RAE podrien haver afavorit la comprensió de la diversitat lingüística, que no solament és constitucional, sinó compatible amb la creixent fortalesa global del castellà. Però, en contra de tota lògica, parlants i autoritats d’una llengua com el castellà, que s’expandeix arreu del món, en comptes de sentir-se segurs i feliços de l’èxit universal de la seva llengua, es regiren contra les llengües petites del solar ibèric, que tan precàriament sobreviuen a l’huracà de la globalització. Heus aquí un exemple d’una cosa molt fàcil de fer des de l’acadèmia: condemnar filològicament l’artificiosa fragmentació del català, enverinada des de la política. No ho faran mai. Mentre amb un esforç colossal, Espanya procura mantenir units els 600 milions separats per oceans, tolera (o fins i tot es fomenta) que els veïns territoris històrics de la llengua catalana, quedin ben segregats.
I així anem fent camí, amigues i amics lectors, enverinant cada dia una miqueta més la nostra vida col·lectiva. Ho va sintetitzar Shakespeare, el gegant bessó de Cervantes: la vida és un conte narrat per un idiota ple de soroll i fúria