Els governs d’ Espanya, Catalunya i Barcelona s’han acostumat a viure en la pròrroga dels pressupostos. Fa uns anys, aquesta fórmula era excepcional i símptoma d’una crisi política que acabava en eleccions. L’últim govern que va caure per la impossibilitat d’aprovar els pressupostos va ser el que presidia Pere Aragonès a la Generalitat.
En canvi, el president Pedro Sánchez ja ha deixat clar que pensa acabar la legislatura el 2027 tingui o no l’aprovació dels seus pressupostos i, per tant, governarà a còpia de pròrrogues. El president Salvador Illa va de camí a prorrogar el seu segon pressupost. I l’alcalde Jaume Collboni en va prorrogar un i va aprovar l’altre per la via de la qüestió de confiança, fórmula que tornarà a fer servir sense manies si no aconsegueix els suports necessaris.
Quin paper li queda a l’oposició si Barcelona tindrà el pressupost que l’alcalde vulgui?
Dels tres dirigents socialistes, Collboni és qui ho té millor gràcies a la llei que regula els ajuntaments i que impedeix un bloqueig polític de l’administració local. Collboni sap que superarà sense problemes una nova qüestió de confiança perquè els partits de l’oposició són antagonistes i no s’aliaran per fer-lo fora amb una moció de censura.
Dit d’una altra manera, Barcelona tindrà el pressupost que l’alcalde vulgui. Davant aquest panorama, quin paper li queda a l’oposició? L’improductiu dret a rondinar o negociar amb el PSC per intentar col·locar alguna inversió que puguin rendibilitzar políticament? ERC ha pres aquesta segona via i ha pactat inversions en habitatge, protecció del català i la gestió turística. La patacada electoral que van patir els republicans el 2023 els porta a intentar mostrar que els seus cinc regidors són útils per a la ciutat.
Jordi Valls(PSC) iElisenda Alamany(ERC) presentant una iniciativa pactada
En canvi, els onze regidors de Junts opten per l’estratègia contrària. La seva tàctica és d’oposició frontal perquè encara no perdonen a Collboni que pactés amb Comuns i PP per desbancar de l’alcaldia el seu líder, Xavier Trias, malgrat haver estat el vencedor de les eleccions. A més, Junts té un inconvenient greu davant els seus rivals polítics, i és que encara no ha designat el seu candidat a l’alcaldia del 2027. Sense líder clar i amb la seva determinació de no intentar arrencar res del pressupost tot i saber que s’aprovarà igualment, el seu marge és escàs.
Junts ni tan sols ha aconseguit tombar la fracassada mesura de destinar el 30% del nou habitatge que es construeixi a Barcelona a pisos públics. Els vots de PSC i Junts són suficients, però els socialistes, malgrat estar convençuts que cal canviar aquesta norma ineficaç, temen que els comuns utilitzin la modificació en contra seu. El resultat d’aquest bloqueig és que les grues de construcció de pisos pràcticament han desaparegut de la ciutat en plena crisi de l’habitatge.
Els comuns segueixen la peculiar estratègia d’arrossegar el govern del PSC en qüestions com l’habitatge, la mobilitat, els pisos turístics o la mobilització política sobre Palestina. Tant és així que afirmen que continuen governant la ciutat des de l’oposició. Els socialistes entren en aquesta dinàmica perquè es disputen un mateix espai electoral, però aquesta tàctica eleva les expectatives electorals de Comuns, un partit que tampoc no ha designat el seu pròxim candidat després de l’adeu de Janet Sanz.
Els comuns atrauran l’atenció amb les seves propostes al pressupost les pròximes setmanes. Així ho van fer l’any passat fins a esgotar la paciència del tinent d’alcalde d’ Economia, Jordi Valls, que finalment va veure que no aconseguiria mai el seu suport. Amb el no anunciat de Junts, els comuns són imprescindibles per evitar la qüestió de confiança, que no espanta el PSC. Veurem si Collboni recau en la mateixa trampa. Els comuns volen disputar-li l’alcaldia i no li donaran el mateix oxigen que el PSC sí que els atorga per evitar una fugida de vots cap a aquest espai.
