La repetida botifarra de Hansi Flick quan Araújo va marcar el gol de la victòria en el darrer partit de Lliga ha sorprès perquè no encaixava gaire amb la serenitat i la flegma del personatge. Però vivim en un món on les emocions s’han convertit en un tsunami capaç d’arrossegar els personatges més calmats. Les xarxes i l’univers digital ens empenyen a mostrar els nostres sentiments ràpidament. Flick, tan alemany, va arribar a dir que el Barça l’ha canviat. Va reconèixer que quan el Bayern va golejar els blaugrana a la Champions, sent-ne ell l’entrenador, ni tan sols va somriure, però des que va venir al sud se li desborden les emocions. Ho cantava Raffaella Carrà: “Tuve malas experiencias / y he llegado a la conclusión / que perdida la inocencia/en el sur se pasa mejor”.
Flick ha perdut control emocional, però conserva el domini racional. Així que en la primera roda de premsa després del partit de la botifarra contra el Girona va declarar: “Quan veig aquestes coses a la tele, no m’agraden, per ser honest. I tampoc m’agrada que els meus nets vegin així l’avi. He de canviar el meu comportament”. Va ser un mea culpa intel·ligent, un discurs de responsabilitat social. El seu missat-ge va ser impecable, encara que hauria de començar amb el ioga de cara a diumenge, quan el Barça jugarà al Bernabéu, per recuperar l’esperit zen.
El míster ha perdut control emocional a Barcelona, però no domini racional
Les botifarres són tan antigues com el món. Són un gest ofensiu i desconsiderat, fins i tot en la versió abreujada del dit del mig aixecat. S’associa a l’imperi romà, on els prostituts utilitzaven aquesta expressió per mostrar disponibilitat. Diferents artistes han recreat aquesta expressió grollera. Maurizio Cattelan va donar una escultura de deu metres a la ciutat de Milà, el 2010, a canvi que la instal·lessin davant l’edifici de la Borsa.
Lee tambiénLa República sense joies reials
En el futbol es podria omplir un àlbum de cromos amb les botifarres. De Capello, Bale o Carvajal a Schuster, Valdés o Giovanni, per empatar en noms entre els dos grans rivals. Però val més no donar idees a Panini. Ho va escriure a la pissarra (i en llatí) el filòsof José María Valverde el seu últim dia de classe: “No hi ha estètica sense ètica”.