Veig més coses a través de les pantalles en un dia que el que la gent veia abans en anys de vida. Tantes novetats clisso que m’he acostumat a la sobreestimulació fins al punt que ara poques situacions em sorprenen. L’abundància de novetats, aparentment fascinant, ha convertit el descobriment en rutina.
.
Sé de quin fenomen es tracta. Ho he trobat. Se’n diu infoxicació.
L’esperança per superar aquest estat de tant me fa tres com quatre era que Rosalía aparegués a Callao amb els 88 milions d’euros en joies que havia robat al Louvre. Em salta el cor quan intueixo un collar sota la camisa de força que du a la portada del seu nou disc. Falsa alarma. És un rosari. No ha estat ella.
La presentació que va fer Rosalía de Lux va ser una gran operació de màrqueting. Li agraeixo l’esforç per entretenir-me. No és que la missa fos avorrida. Tenia l’al·licient que l’oficiava per primera vegada en la història una dona. Però cada nova situació que provocava la cantant competia amb moltes d’altres. I, davant d’una multitud d’impactes, l’embadaliment s’esvaeix.
Cap excitació. Ni per l’aurèola tenyida als cabells de la Rosalía –fins al capdamunt que els seus incondicionals hagin trigat menys de 24 hores a replicar-la a TikTok–, ni per la tipografia de Lux manllevada de Pixar, ni per l’autoabraçada de la portada a l’estil Sade al disc Love Deluxe, ni pel tractament diví de “l’elegida” a les xarxes per part dels seus fans.
Tampoc cap sorpresa per la cigarreta que es fumava que en allargada superava la combinació piti més broquet de la Cruella de Vil, o perquè emulés Sor Citroën al volant i després, a Callao, Puigdemont corrent per arribar a l’escenari de l’Arc de Triomf.
Lee también
Però la cosa ve d’abans, amb el robatori al Louvre. A la sobrecàrrega d’informació li segueix la sobrecàrrega de comentaris, debats, tertúlies. De bromes, que s’agraeixen, però estic infoxicat.
“Estic molt emocionat. Això és un delicte de debò, no una estafa de criptomonedes avorrida gestionada completament des d’una cadira”, diu @gonebabygone. “Un ‘trenqueu l’aparador i emporteu-vos-ho’ al Louvre? On és el respecte? On és l’art, la mestria? Fes un túnel, fes servir un mirall per reflectir un làser, fes-te passar per un vigilant o alguna cosa així. Però no siguis avorrit”, contradiu @michaelmorrisson.
La qüestió m’atrau menys que el debat de si cal deixar de marejar el rellotge. Soc de l’equip del @MarquitosParis: “El problema no és l’horari d’estiu ni el d’hivern, és l’horari laboral”.
Però soc molt més del parer del Cillian Murphy. Ja sabeu, de l’actor que encarna J. Robert Oppenheimer. “M’agrada ser a casa. La meva vida és molt senzilla. Llegeixo molts llibres. Miro moltes pel·lícules. Escolto molta música. Passejo el gos. Cuino amb la família. Soc avorrit”. De la sobrecàrrega a la descàrrega. Ser rebel avui dia és ser avorrit en un món d’excés. Com més n'ets, menys interessada està la gent en tu. Així que millor que millor.
En tot cas, no patiu. Segur que aquest estat és temporal. Sortiré de la indiferència i m’indignaré quan Almeida multi la Rosalía per la missa i quan es confirmi que l’autor material del robatori al Louvre és el Reial Madrid.
