Tot va començar amb el suport de l’Ajuntament de Madrid a una proposta de Vox per informar sobre una suposada síndrome postavortament, no avalada per la ciència, però més que probable per mínima humanitat que tingui una. Encara que l’alcalde Martínez-Almeida va rectificar ràpidament l’embolic en què s’havia ficat el seu grup, Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez es van incorporar a la polèmica ràpids com una llebre, no fos cas que les brases del conat d’incendi s’apaguessin abans de causar algun dany social. I és que si et pots dedicar a l’enfrontament i la polarització, qui dedica el seu temps a fer el bé?
L’oportunisme polític del president Sánchez és conegut i segurament inevitable. Ateses les dificultats polítiques i judicials que afronta la seva agenda diària, cal aprofitar qualsevol graponeria dels adversaris, a costa del que sigui i de qui sigui. Més difícil resulta comprendre el que fa Díaz Ayuso, ja que, a més dels canvis continus de criteri –en l’avortament ha passat de defensar-ne el dret per a les adolescents de 16 anys a proclamar “que se’n vagin a avortar a una altra banda!”–, la presidenta exhibeix sempre una retòrica agressiva i frontista, que fa temps que depassa els límits tolerables en una societat democràtica, que té com a màxima aspiració la convivència en pau.
Perquè en una democràcia madura, l’ús públic de la raó i la discrepància han d’estar permesos a tothom. Però, com vam aprendre d’Adam Smith quan, fa gairebé tres segles, va teoritzar sobre els sentiments morals, no és possible raonar sense empatia, això és, sense la capacitat de posar-se en la pell de l’altre. I en el tema de l’avortament, com en qualsevol tema important relacionat amb la vida humana, una cosa és reflexionar en abstracte –o en un míting– i una altra de ben diferent és que t’afecti a tu directament.
Ho explica Pauline Harmange, al seu últim llibre He avortat. Una història íntima d’interrupció voluntària de l’embaràs. Encara que feminista, anarquista i proavortista radical, l’escriptora francesa, capaç d’escriure que “van passar deu dies exactes entre el test d’embaràs positiu i l’embrió al fons del vàter”, també explica que fins i tot per a ella la decisió va ser extremadament difícil, que es va sentir sola i amb ganes de plorar, preguntant-se fins a quin punt no havia fallat a la idea de maternitat en què havia estat educada des de petita; fins a quin punt amb la seva decisió no hauria estat massa egoista o fins i tot si no havia estat una irresponsable per haver descuidat el sistema anticonceptiu aquella nit tonta. Convençuda que “sense úter no hi ha opinió”, Harmange també reconeix que va formar la seva opinió després d’escoltar la de l’home que estima, al seu torn progenitor de la vida que finalment va decidir interrompre. En circumstàncies normals, potser podria ser d’una altra manera?
Mani qui mani, cal assegurar a les dones un entorn professional i social serè, empàtic i resolutiu
Des de l’aprovació de la Constitució, el 1978, Espanya acumula, amb penes i treballs, gairebé cinquanta anys de progrés i relativa concòrdia. Va afrontar per primera vegada el tema de l’avortament el 1985, amb una llei de supòsits que es va modificar primer el 2010 i finalment el 2023. Com ha precisat encertadament Núñez Feijóo –permeteu-me que, per una vegada que l’home l’encerta, el citi–, al nostre país aquest ja no és un tema. I no ho és, no perquè no sigui controvertit, que ho és, sinó perquè molts dels que moralment hi tenim reserves, per compassió i sentit de la realitat, ens estimem més contemporitzar i no jutjar ningú.
D’aquí la violència dels brams d’Isabel Díaz Ayuso i l’inacceptable de l’oportunisme de Pedro Sánchez. Tant si li agrada com si no, la presidenta ha d’implantar sense retard el registre de professionals que no volen practicar un avortament, ja que és la seva obligació protegir tant la consciència dels professionals com la correcta prestació del servei públic d’interrupció de l’embaràs. Sánchez, per la seva banda, hauria de ser més prudent en l’afany per resistir a la Moncloa i recordar que, per progressar en els grans temes, sempre serà millor el gradualisme que consensua, que no pas l’audàcia que enfronta.
Lee tambiénL’esperit d’una època
Perquè, encara que a tots dos els resulti increïble, el seu temps passarà, i, tanmateix, de dones en l’atzucac d’avortar n’hi continuarà havent. Mani qui mani, és la nostra responsabilitat assegurar-los un entorn professional i social serè, empàtic i resolutiu. Per això en parlo!