A mitja tarda sol aparèixer gairebé cada dia Donald Trump parlant des del despatx oval. La Casa Blanca és una roda de premsa en sessió contínua. Si no ho fa des de la seva residència oficial a Washington, els comentaris els realitza entrant o sortint de l’avió Air Force One. No recordo un president nord-americà que hagi parlat tant per a la premsa i, alhora, el que més ha desautoritzat personalment periodistes que no li agraden o que treballen per a mitjans crítics.
Trump es refereix sovint a la política com a negoci. Ho va fer quan va acorralar el president Zelenski en la seva primera visita a la Casa Blanca, ho ha reiterat a l’entreveure el futur de Gaza com un gran complex turístic, on el seu gendre hi tindria un paper principal, i ho repetia dimarts mentre les excavadores tiraven a terra un ampli espai de l’ala est de la Casa Blanca.
Recuperar la política com un servei no hauria de ser un ideal ingenu
S’està construint un saló de ball presidencial de més de vuit mil metres quadrats. Mentre la maquinària enderrocava les velles parets, Trump deia que “probablement senten el bonic soroll de la construcció, això és música per a les meves orelles. M’evoca el so dels diners”.
De fet, el cost del saló de ball i recepcions el pagarà ell personalment, va dir, i no li costarà res al contribuent. El cost es calcula en 250 milions de dòlars. No és problema. Segons la revista Forbes, la fortuna de Trump ha passat de 3.000 a 7.300 milions de dòlars en un any. L’apoteosi barroca dels diners, que diria Raimon Obiols, és la moneda de canvi a la Casa Blanca trumpista. Com en molts episodis de la seva carrera, Trump sembla gaudir més del soroll de les màquines de la construcció que del silenci de les deliberacions col·lectives. El nou gran saló no té llicència dels organismes del patrimoni federal.
Lee tambiénLa contenció dels extrems
Aquests episodis revelen la identificació entre diners, poder i èxit. És un president que actua com un magnat i que entén la política com l’extensió dels negocis i els diners com a prova d’autoritat. Una de les seves expressions preferides és make a deal, arribar a un tracte o negociar un acord.
És una visió empresarial de la política sense tenir en compte les dimensions humanistes, socials i culturals. No pot ser només un negoci per guanyar diners des del poder. Recuperar la política com a servei no és un ideal ingenu. És la inversió més segura.