El creixement de l’extrema dreta i la radicalització d’una esquerra esquerdada i cansada dominen el panorama polític i mediàtic europeu. També l’espanyol i el català.
És cert que elecció rere elecció els partits d’extrema dreta creixen a pràcticament tot Europa, on es viu una tensió permanent entre la forta presència dels extrems i la necessitat d’estabilitat institucional. Pot semblar que els discursos més radicals dominen l’escena pública, alimentada per les xarxes socials i mitjans instal·lats en la polarització.
El debat és molt ideologitzat, en blanc i negre, amb expressions posades en boca de Donald Trump, per exemple, que ha dit que odia els oponents i que persegueix judicialment personatges que han estat al seu Govern però que s’atreveixen a criticar-lo. La llibertat està en perill en les democràcies liberals. No hauria sospitat mai que podia passar a la primera i més gran democràcia occidental.
El periodisme i la judicatura són dues professions d’alt risc. Per la pèrdua de les vides de molts professionals de la comunicació, per descomptat, però també pels que des del poder executiu disparen dialècticament sobre periodistes i jutges als quals se situa a l’altra banda d’un mur fabricat en els discursos, però que en la realitat de la vida ordinària de les persones no hi és.
Quan Eric Hobsbawm, l’historiador britànic mort el 2012 als 95 anys, va escriure L’era dels extrems, descrivia un segle XX marcat pel xoc entre feixisme i comunisme, entre guerres mundials i reconstruccions forçades en temps de pau. Avui, tres dècades després d’aquell diagnòstic, Europa sembla que s’endinsa en una segona era dels extrems. Ara no són militaritzats, però sí que plantegen una batalla cultural que pretén esborrar la centralitat política que ha governat el món democràtic els últims vuitanta anys.
Les xarxes amplien la indignació per causes legítimes, els partits que volen canviar el món protesten i els parlaments es fragmenten. Però abans i ara la governabilitat continua depenent d’un percentatge notable de vots que inclinen la balança cap al centredreta o el centreesquerra.
La racionalitat i la butxaca pesaran més a les urnes que els murs ideològics i les emocions crispades
És inútil fer prediccions i més en qüestions polítiques de futur. Però el fet que Vox, per exemple, hagi avançat molt en les eleccions recents i s’hagi retirat pràcticament de tots els governs autonòmics dels quals va formar part és una realitat. Sembla més interessat a arraconar Núñez Feijóo, acompanyant Díaz Ayuso en la seva deriva populista radicalitzant una dreta que difícilment tornarà a governar si s’aparta del centre.
Als Països Baixos, el partit de Geert Wilders va guanyar les eleccions del 2022, però no ha aconseguit mantenir la coalició de govern i el proper 29 d’octubre se celebren les legislatives anticipades. A França, Macron ha fet una maniobra extrema, fruit de la precarietat política, i podria esgotar el seu segon mandat, que expira el 2027. El partit de Le Pen sempre està a punt d’obtenir la presidència, però no ho ha aconseguit. Els experts en política francesa sostenen que només arribaria a l’ Elisi si en la segona volta de les presidencials tingués davant un extremista com Jean-Luc Mélenchon.
L’extrema dreta sosté el Govern suec i és al Gabinet de Finlàndia. Hongria, Eslovàquia i Itàlia estan governades per l’extrema dreta. Però Giorgia Meloni, sostinguda pel seu partit Germans d’Itàlia, ha moderat el discurs per no trencar amb Brussel·les i per administrar la lampedusiana singularitat italiana que consisteix a canviar-ho tot perquè tot continuï igual.
Lee tambiénL’èxit és que ja no es mata
A Alemanya, la cultura de la coalició dels dos grans partits impedeix que l’extrema dreta arribi al govern. Al Regne Unit, Nigel Farage guanyaria les eleccions segons les enquestes, però el mandat de Keir Starmer és llarg i encara pot corregir els errors.
Fins ara, la centralitat a Europa funciona com un mètode de contenció dels extrems i no com una ideologia única i homogènia. Malgrat el soroll i els murs ideològics, el futur immediat, també a Espanya i Catalunya, serà de qui guanyi la confiança d’una massa crítica d’electors que voten més amb el cap i la butxaca que amb les emocions.