La moda és art i representació, una fotografia de cada època que parla de política, guerra i poder com han demostrat Maria Antonieta, Jacqueline Kennedy o Lady Gaga. Els recomano, per cert, l’esplèndida sèrie Balenciaga, amb un immens Alberto San Juan interpretant el modista basc. I perquè és, a més, un fabulós negoci, totes les marques amb nom propi, encara que ja siguin propietat de fons d’inversió, intenten fer-se un forat al saturat espai comunicatiu. Des de la guerra de l’Iraq fins al moviment #MeToo hi han afegit missatges polítics per intentar connectar amb els més joves i no quedar-se en el que són: objectius aspiracionals, com ho va ser el Mercedes a Espanya, sobretot als països emergents.
La col·lecció primavera/estiu de Miu Miu, que es va presentar fa uns dies, ha aconseguit un impacte notable. S’han fet virals a totes les xarxes les models vestides amb davantals i batetes que tots tenim associats a mares i àvies, permanentment davant els fogons i el motxo. Cal dir que ja ho havia intentat el 2020, però, potser per la pandèmia, va passar sense pena ni glòria. La dissenyadora Miuccia Prada ho ha tornat a intentar, ara sí amb un impacte global. S’assegura que la col·lecció “celebra el treball femení com un acte de força, cura i autonomia, dignificant l’esforç que sovint és invisible”.
Romantitzar el davantal amb un presumpte desig reivindicatiu és no entendre res
Romantitzar el davantal que ha estat històricament un símbol de servitud amb un presumpte desig reivindicatiu és no entendre res. Vendre davantals com un homenatge, vestits per models o actrius que els lluiran a la catifa vermella (com ha fet Emma Corrin a Londres) i que s’han alliberat d’aquesta imposició per la seva professió, és deixar soles els milions que cada dia tenen aquest únic horitzó de protecció davant una vida sense expectatives. El treball domèstic continua sent la darrera frontera de la desigualtat, com totes les estadístiques sobre el repartiment de tasques i els informes sobre la càrrega mental femenina demostren any rere any.
Lee tambiénEmilio
En fi, que l’únic davantal defensable és el que lluïm les davantaleres que cada dia de la Dona convoca l’Ada Parellada a la Semproniana, per vestir-lo per gust i no per obligació en una trobada de reivindicació i germanor.