La mitificació necessària
“Mori la intel·ligència! Visca la mort!”, diuen que va cridar Millán-Astray, el 12 d’octubre del 1936 en un acte de l’anomenada Festa de la Raça, a la Universitat de Salamanca, presidit pel seu rector, Miguel de Unamuno.
A Unamuno, en contrast amb l’exabrupte del general, se li atribueix una altra frase que ha fet fortuna: “Vencereu, però no convencereu”. No obstant això, avui es considera que tant les paraules de Millán-Astray com les de Unamuno no es van pronunciar mai, o almenys no se n’han conservat proves documentals, encara que a moltes persones de la meua generació ens van quedar gravades.
Una escena de 'Mientras dure la guerra'
Pel que sembla, va ser el professor Luis Portillo, exiliat a Londres, el primer a divulgar-les a la revista Horizon, emprant les frases, que sens dubte són un encert. Perfectes per sintetitzar una situació, mitificant el que va succeir. No obstant això, va ser Hugh Thomas, qui ja en la primera edició del seu llibre, La guerra civil española, en feu difusió.
L’excel·lent pel·lícula Mientras dure la guerra, dirigida per Amenábar, un dels nostres millors directors, dedica a l’escena del paranimf una llarga seqüència i recrea fins i tot la sortida d’Unamuno, allà de la mà, i no del braç, de la senyora de Franco.
Se’ns havia explicat que Carmen Polo, convidada especial a l’acte del paranimf, complementari d’un altre de religiós celebrat a la catedral, va impedir, amb el seu suport al rector, que aquest fora linxat pels falangistes que nodrien el lloc. Pel que sembla, tampoc això va ser així. Pareix que Unamuno va acompanyar fins al cotxe la senyora del Generalísimo i fins i tot es va acomiadar de Millán-Astray, en aquells dies cap de l’Oficina de Premsa i Propaganda franquista, amb una encaixada.
El famós “Vencereu, però no convencereu” d’Unamuno va fer fortuna encara que no ho va dir mai
Del que li va succeir a Unamuno després sí que en tenim constància amb dades, que ens fan falta per saber més sobre el que va passar abans. El fet que el rector fora cessat del càrrec i confinat a casa sí que prova que les paraules de Unamuno no van ser del gust dels feixistes. Així, doncs, crec que del que va passar llavors cal deduir una sèrie d’aspectes que serveixen per al nostre ara.
En primer lloc, la mitificació d’unes circumstàncies, gràcies a la troballa d’unes paraules, tal vegada mai pronunciades, que van servir, no obstant això, per identificar molt bé els contendents: Millán-Astray, com a legionari, era un nòvio de la mort, així ho diu el seu himne, i aquesta el va estimar tant que el va deixar manxol i borni. En conseqüència, encara que no cridés “Visca la mort”, podria haver-ho fet.
Quant a “Mori la intel·ligència”, també hi ha la possibilitat que el general pogués dir-ho, encara que sembla que el que solia repetir, i d’això sí que hi ha constància gravada, era: “Morin els intel·lectuals”, “Mori la intel·lectualitat”. I no era l’únic. Els intel·lectuals van secundar massivament la República, cosa que els colpistes no els van perdonar. Fins i tot després de guanyar la guerra i especialment els primers anys, ser intel·lectual no estava ben vist. La vella idea de les armes enfront de les lletres continuava vigent.
Respecte a Unamuno, “Vencereu, però no convencereu” resumia molt bé no sols el seu punt de vista sobre la situació sinó el seu interès per la recerca dels termes el significat dels quals s’ avingués amb el que es vol dir de la manera més exacta. El professor Portillo, malgrat que no fou present a l’acte, segons diversos experts en el tema han assegurat, va encertar amb el relat.
Avui es diu que guanya aquell que és capaç de construir el relat millor. Ara, contràriament al que va passar el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca, disposem de gravacions que poden provar el que passa tant dins dels parlaments com fins i tot en converses privades entre mandataris. Recordem les referències al seu interès per la perdurabilitat entre Putin i Xi Jinping.
No obstant això, el que prevaldrà no seran les dades comprovades, la fidelitat a la veritat, sinó com aquesta és interpretada perquè sigui rendible a qui prova d’aprofitar-la, encara que per a això també es necessita la capacitat de convertir la història en literatura. Vull dir de dotar-la del grau de ficcionalitat precisa per a la seva mitificació, com va fer Portillo. No es tracta només de guanyar el relat, sinó de dotar-lo de l’èpica imprescindible per a la seva perdurabilitat.