He vist a YouTube, tota sencera, la cerimònia que el dia 13 va reunir a Xarm al-Xeikh Donald Trump amb 27 líders d’altres tants països. Teòricament, els va convocar per agrair-los el seu suport al presumpte final de la guerra a Gaza. Però, de fet, els volia com a claca per a l’autobombo amb què va escenificar el seu poder.
Trump va consolidar la seva popularitat als EUA gràcies a l’espai televisiu L’aprenent, que va presentar des del 2004 fins al 2015, just un any abans de guanyar les primeres eleccions. En tal programa, i basant-se en la seva suposada condició de geni dels negocis, exercia com a jutge d’un grup d’aspirants a alt executiu i els acomiadava al crit de you are fired! Aquest format de telerealitat li devia semblar formidable, perquè ara, sent president, l’utilitza regularment. Ja sigui quan rep Zelenski o Ramaphosa o Netanyahu a la Casa Blanca, i els humilia davant l’audiència mundial. O a Xarm al-Xeikh, on, en magnificar una pau fràgil, ordida sense els palestins, va ofendre diversos líders i va desbocar la seva vanitat.
Trump saluda Meloni a la cimera per la pau a Gaza
Va dir de l’Iraq, per exemple, que tenia molt petroli, però va afegir, en presència del seu premier Al- Sudani, que els seus dirigents no tenien ni idea de què fer-ne; va dir als mandataris alineats a la seva esquena: “Sereu famosos” –per ser a prop d’ell–; es va burlar de Macron perquè havia preferit seure a la platea; es va esplaiar parlant de la “bonica” Meloni... I es va tirar moltes floretes, proclamant davant els convidats, ja simples vassalls en un besamans: “L’únic que importa soc jo”.
A Trump li agrada exercir la presidència com si estigués en un reality show, en un programa de telerealitat. Amb aquest objectiu, prova d’esborrar les fronteres entre veritat i mentida, entre el real i el virtual, l’espontani i el manipulat, per crear un escenari a mida, on actua de manera erràtica i impune. A poc a poc, s’ha anat creient el seu propi personatge, sempre enganxat a una càmera, al despatx oval, a l’Air Force One o en cimeres globals, retransmès tot plegat a teles, ordinadors i mòbils.
La qüestió és estar el màxim temps possible en antena, engreixant la fama. Perquè la fama, la celebritat, equival avui a poder i, per consolidar-la, sembla que tot s’hi val. “Veurem uns bons minuts de televisió”, va pronosticar poc abans d’esbroncar al febrer Zelenski a la Casa Blanca, davant les càmeres.
Trump actua a l’escena global com si encara estigués presentant el seu programa ‘L’aprenent’
Al seu article sobre la telerealitat, Viquipèdia recull les crítiques que ha merescut aquest gènere, per enganyós o fraudulent, atès que presenta com a realitat situacions artificials, en les quals els participants són comminats a actuar d’una manera determinada, i saben que potser se’ls humiliarà, a canvi d’exhibir sense pudor la seva barroeria.
Es comprèn que Trump vulgui exercir la presidència en el marc d’aquest gènere televisiu, ja que es reserva el rol de director del programa. Però es comprèn menys que tants líders mundials li facin la gara-gara a qui els menysprea i té la barra de presentar-se com a príncep de la pau després de rebatejar el Departament de Defensa dels EUA com a Departament de Guerra.
Lee tambiénSobre la vaga de dimecres
Igual com a les cases del Gran Germà o a les illes dels famosos, el que passa al reality de Trump no es correspon precisament amb la veritat ni amb la realitat. Per Trump, els emigrants són terroristes, els progressistes són llunàtics i els presidents de certs països són narcos (en això potser l’encerta). La seva pau a Gaza serà recordada, diu, com a “monumental en la història del món”. Perquè aquesta Gaza arrasada sota cinquanta milions de tones de runa recuperarà, agrega, “les bases d’una bona vida” i es convertirà en resort de somni (mitjançant un joc de mans immobiliari).
Ja ens governa el reality show global de Trump, net d’un emigrant alemany que va muntar restaurants amb ladies rooms , fill d’un tauró immobiliari, empresari de casinos, de Miss Univers i, ara, de la seva pròpia firma de criptomonedes: un paio “increïble” –el seu adjectiu recurrent per qualificar els reunits a Xarm al-Xeikh–, i no pels seus mèrits, sinó per la dimensió del seu cinisme.