Sant tornem-hi amb els rellotges
La matinada de divendres a dissabte tornava a casa després d’un sopar amb amics. Tard i una mica perjudicat per la son, vaig recordar que aquest cap de setmana dormim una hora més gràcies al canvi horari. De les dues modificacions, per a mi, aquesta és la bona perquè s’adapta millor als meus bioritmes. En realitat, hauria d’escriure la menys dolenta, perquè mig segle després d’implantar-se per fomentar l’estalvi energètic en plena crisi del petroli, la mesura s’ha convertit en un despropòsit.
.
Rebutjada per la immensa majoria dels europeus, ja no serveix a l’objectiu inicial i s’ha demostrat que és perjudicial per a la salut. Per això és lloable la iniciativa del president Pedro Sánchez de posar fi al canvi d’hora a partir de l’any vinent. Llàstima que sigui tan oportuna com presumiblement inútil.
És sabut que la millor manera de fer fracassar qualsevol projecte és introduir-lo en les tortuositats burocràtiques de la Unió Europea. En aquesta ocasió, el camí és el Consell de Transports, Telecomunicacions i Energia, on la proposta del president espanyol va rebre el suport de Finlàndia i Luxemburg, a més del de la Comissió Europea, el mateix organisme que fa més d’un lustre es va proposar, amb un èxit perfectament descriptible, d’eliminar els canvis d’hora bianuals.
Enfangats en la burocràcia de Brussel·les, és possible que també aquesta vegada la raonable proposta espanyola descarrili
En aquell llunyà 2018 la idea era posar fi al disbarat un any després, cosa que no va arribar a passar mai per l’imbatible argument que es necessitava un debat públic en profunditat. El Parlament Europeu va agafar el relleu i va aprovar el març del mateix any que quedaríem alliberats del molest canvi horari el 2021.
Quatre anys després i tampoc, cosa que dona bona idea de la utilitat de la cambra legislativa continental. Enfangats en la burocràcia de Brussel·les, és possible que també aquesta vegada la raonable proposta espanyola descarrili entre les tones de regles, directrius i informes que entorpeixen qualsevol decisió. Però tot i que això és lamentable, és més greu que les institucions encarregades de facilitar la vida i de fomentar els hàbits saludables siguin incapaces d’arribar a acords fins i tot quan la unanimitat entre els experts i els ciutadans és tan àmplia.
Vistos els precedents, el previsible és que els buròcrates se submergeixin en un debat bizantí de resultat zero i d’aquí sis mesos estiguem una altra vegada amb les maleïdes busques. Tan previsible com que Espanya s’adeqüi al flux horari que li correspon en lloc de l’actual, una rèmora del franquisme per fer la gara-gara a Hitler.