Salutacions des del paradís. Escric, aquest divendres, des d’un hotel de luxe a Stellenbosch, un poble amb casetes com de conte de fades en una regió de vinyes i muntanyes i clima mediterrani i menjar fantàstic a la punta sud de l’ Àfrica. El cap de setmana, quan estareu llegint això, m’hauré mudat 45 minuts en cotxe al sud, a Ciutat del Cap, l’urbs envoltada de l’entorn natural més majestuós que conec.
Hi passaré dissabte i diumenge amb una amiga sud-africana atractiva, intel·ligent i vivaç, d’origen italià. Casa seva té vistes a l’oceà i a aquell tros de roca imponent anomenat Table Mountain. La meva amiga també té propietats a les Seychelles i a Londres. Canviaria la meva vida humil per la seva? No.
Això ja ho he viscut, o una cosa semblant. Va ser durant els sis anys que vaig estar de periodista a Sud-àfrica, del 1989 al 1995, cobrint el final de l’apartheid, la transició a la democràcia i la coronació de Nelson Mandela com a president. Tenia una casa amb piscina a Johannesburg i un pis a Ciutat del Cap. Quan sortia a la terrassa del pis veia les onades rompent contra les roques. L’aigua salada de l’ Atlàntic m’esquitxava la cara. Menjar una dotzena d’ostres acompanyades d’un excel·lent sauvignon blanc sortia més barat que una canya i un plat de calamars a la romana a Cadis. Que bé que vivíem els blancs allà en aquells temps! Que bé que vivíem els corresponsals estrangers!
Les xarxes socials no havien arribat i encara no érem una espècie en extinció. Guanyàvem igual, o fins i tot més, que un lampista. Ser corresponsal era gairebé com ser diplomàtic. El diari et pagava la casa, el cotxe, els àpats fora, els viatges i l’escola dels nanos, si en tenies. Només que nosaltres treballàvem cinc vegades més, exposant-nos a més perills. I a més misèria, perquè ficar el nas al món dels pobres era la nostra tasca quotidiana.
Aquest és el tema, la misèria. És per això que no canviaria la meva vida per la de la meva amiga a Ciutat del Cap. Ella viu com una reina, però, com si es tractés de temps medievals, només s’ha d’allunyar uns minuts del seu petit palau perquè li envaeixi els ulls un mar de barraques, ciutats paral·leles de llauna, plàstic o fusta, on viu la major part de la població del seu país, tots negres, trenta anys després del final de l’apartheid.
A l’hotel on soc hi deu haver tres vegades més empleats per hoste que a qualsevol hotel equivalent a Europa, tots molt servicials i somrients, agraïts de tenir feina en un país on la meitat està a l’atur. Però no puc deixar de pensar que el bany de la meva habitació deu ser més gran que la cabana on viu la senyora que acaba d’arribar per emportar-se la meva roba a la bugaderia.
Canviaria la meva vida pel luxe? Que conviure amb la por sigui normal no té compensació possible
Em costaria haver de tornar a enfrontar-me a aquest xoc econòmic i cultural cada dia. És dura la impossibilitat de no oblidar mai com en som d’afortunats comparat amb la major part de la gent que ens envolta. La meva amiga em respon que viure aquí a Sud-àfrica et fa menys hipòcrita que als països rics del nord. Que et dona una visió més real dels desequilibris i les injustícies que hi ha al món. Si vius a Europa, amb la pobresa extrema a milers de quilòmetres de distància, se t’ofereix la possibilitat, em diu, d’imaginar-te que no existeix.
Bé. Però el preu que ella paga és viure sota l’ombra de la criminalitat. No. No que et robin el rellotge, o el mòbil o la bossa i surtin corrents. Que et robin el rellotge, el mòbil o la bossa i et fumin un tret, o un cop de matxet. O que de passada et violin. És el que passa on una classe mitjana àmplia viu envoltada d’una vasta constel·lació de pobresa, com a Sud-àfrica i també a Mèxic, un altre país on he viscut. En aquestes circumstàncies la delinqüència és tan previsible com que dos i dos fan quatre.
Ahir a la nit vaig anar a sopar a la mansió d’una parella blanca, magnats de la mineria. La propietat estava envoltada d’una tanca electrificada. A l’entrada, a mig quilòmetre de la casa, hi havia dos paios amb pistoles. El cambrer negre que ens servia el xampany duia esmòquing; els convidats i els amfitrions anàvem amb texans. A les parets del menjador hi havia quadres del Renaixement italià. A la casa de Londres, on passen part de l’any, els amos hi tenen un Caravaggio. Canviaria la meva vida per tot això? Tampoc. Que conviure amb la por sigui normal no té compensació possible.
Ser pobre als EUA, una societat sense perdó, és viure sense dignitat, sense suport estatal si et va malament
Sud-àfrica mereix una visita. És un país amb una natura extraordinària. I és estimulant. No hi ha lloc, que jo sàpiga, on hi hagi una gamma més àmplia de gent bona i de gent dolenta. Aquí hi he trobat, en tots els àmbits i de tots els colors, les millors i les pitjors persones del món. Però per viure-hi? No vull habitar amb els extrems, entre pobresa i riquesa, nirvana i infern.
No hi ha res com viatjar per entendre com som d’afortunats de viure a Europa. De vegades em faig una pregunta. Si tornés a néixer i pogués triar on, sense saber quina mena de família o classe social em tocaria, quin país triaria? Després d’haver viscut a Sud-àfrica, Mèxic, l’Argentina, El Salvador, Nicaragua, els Estats Units, Anglaterra i Espanya, ho tinc clar.
Lee tambiénL’edat de les pors inventades
Els únics rivals d’ Espanya que se m’ ocorren, siguis ric o pobre, serien potser Itàlia o Grècia. Els Estats Units? Ser pobre allà, una societat sense perdó, és viure sense dignitat, sense suport estatal si les coses et van malament, sense atenció mèdica. Amb Trump o sense, no hi voldria haver nascut.
El que m’irrita d’ Espanya és la quantitat de gent que no s’adona de l’enorme fortuna que té. On jo visc, Barcelona, és potser de tot Espanya on hi ha més rondinaires. No veuen que, com el lloc des d’on escric ara, és un paradís ple de cases de conte de fades en una regió de vinyes i muntanyes i clima mediterrani i menjar fantàstic? Amb la diferència que hi ha un equilibri entre pobresa i riquesa, entre ordre i saber viure, que no he vist ni als altres set països on he viscut, ni als seixanta, ja que hi som, que he visitat com a periodista. No, nens. Encara que us dolgui reconèixer-ho, encara que us arruïni la festa d’indignació, us ho dic: no hi ha res semblant, res tan saludable per a l’esperit, enlloc de la Terra.