Fa uns dies, en un àpat amb vells amics em vaig trobar manifestant-me alhora pessimista i condicionalment optimista pel que fa al futur d’Europa. Com que no tinc la inconsistència per virtut, aprofito aquest article per explicar-me.
Soc pessimista sobre el desenvolupament d’Europa cap a un Estat federal. És a dir, amb un Parlament que expressa la sobirania d’un poble europeu al qual rendeix comptes. Dotat, a més, de competències polítiques àmplies i, sobretot, amb la capacitat d’elegir un executiu amb autoritat per implementar les seves polítiques. Som lluny i no veig un camí ni gradual ni sobtat que hi porti. La història no m’ajuda. Les federacions s’han constituït o bé com a reorganització d’una realitat preexistent i jurídicament unitària (per exemple, les federacions postcolonials) o bé per l’expansió –impulsada per les armes, els incentius econòmics o l’apel·lació a un ideal nacional– d’un Estat dominant. No són camins transitables a Europa. Tant o més important: les federacions són irrevocables.
Avui la UE és un ens amb un contingut administratiu alt que gestiona la Comissió. No ho hem de menystenir i és vital que el seu funcionament sigui eficient. De tant en tant –penso en Delors– la gran política passa per la Comissió, de la mateixa manera que amb Prat de la Riba ho va fer per la Mancomunitat. Però el contingut polític de la UE és baix.
El Parlament té poders limitats i no és gaire important per als ciutadans europeus. De fet, la ciutadania europea no existeix com a tal: els tractats s’apliquen als “ciutadans dels estats membres”. A Europa, la sobirania rau en els estats i res és irrevocable. Ho demostra el Brexit. Afegim-hi que el Consell –que ve a ser un Senat formalment totpoderós– està incapacitat per paralitzants regles d’unanimitat.
Europa té avui dos reptes: el de Trump, a qui no li agrada la UE, i el de Putin, que ens fa la guerra
Soc optimista perquè crec que Europa és una realitat en la consciència dels europeus. Hi ha, amb prou força, un sentiment d’identitat comparable al nacional dels diferents estats. Crec plausible que si la perspectiva federal es demostra un carreró sense sortida, reconeixerem que potser ens hem equivocat a identificar l’ideal d’Europa exclusivament amb aquesta opció i trobarem altres camins per organitzar-nos amb eficàcia i per atendre els reptes polítics existencials que el món ens llença. Avui són dos: el de Trump, a qui no li agrada la UE, i encara menys una Europa on els grans estats vagin alineats, i el de Putin, que ens fa la guerra.
La via federal pot estar obstruïda, però no hi ha dificultats estructurals insalvables per afrontar aquests reptes. Tenim el potencial econòmic i els instruments per evitar la derrota a Ucraïna i per no deixar que Trump ens divideixi. Fa gairebé cent anys es va constituir una aliança (“els aliats”) que va derrotar el feixisme. El subjecte polític pels reptes actuals també poden ser les aliances –de geometria variable– entre estats. És una perspectiva, a més, que permet recuperar el Regne Unit per al projecte europeu.
En el terreny econòmic tampoc hi ha una impossibilitat estructural d’implementar les recomanacions dels informes Letta i Draghi. L’assalt extern bifront pot ser un catalitzador d’esforços, i la indústria de defensa, una ròtula articuladora. La possible constitució d’una gran empresa europea de l’espai ha estat una bona noticia, important en si mateixa però també com a precedent per a altres iniciatives. Tant de bo no descarrili.
Lee tambiénNo serà l’economia
Cal tenir present, però, que Europa no podrà comptar en el món només per la força econòmica o militar, que comparativament serà baixa, sinó perquè sigui un far de l’ideal democràtic i social. Ara bé, l’impacte d’Europa a la democràcia al món haurà de ser per l’exemple, no per intervenció directa. Europa, si vol, pot salvar la democràcia a Ucraïna, però no a Taiwan, i haurà de procurar conviure en termes raonables amb la Xina.
Finalment, la condicionalitat. No n’hi ha prou amb el “yes, we can” d’Obama a Europa; ens cal el “yes, we want ”. La involució que suposa l’expansió dels moviments populistes s’hauria de contenir. Les generacions Erasmus s’han de mobilitzar i segar l’herba sota els peus del populisme. D’immediat, a França: l’accés a la presidència del moviment de Le Pen seria una victòria devastadora, potser definitiva, de l’anti-Europa.