No sabem què fer-ne de les coses que ens deixen els morts, aquelles que guarden les seves empremtes recents. Al funeral d’Estat per l’aniversari de la dana, Naiara Chuliá va explicar que encara conserva al congelador merenga que va fer el seu marit el cap de setmana abans de morir, quan l’aigua s’ho va emportar tot. Tres dies abans reien amb amics, celebrant l’aniversari d’ella i compartint els plats que ell havia cuinat. Abans, mentre pintaven junts la casa que acabaven de comprar, havia pensat: “Soc tan feliç que em fa por”.
La felicitat sempre amaga un fil que talla: no dura per sempre. En aquest cas, es va truncar per un avís d’emergència que no va arribar a temps. Els grecs distingien entre chronos, el temps que passa, i kairós, l’instant que importa: aquell en què una decisió pot salvar-ho tot. La merenga continua allà, al congelador, com a testimoni mut que algú havia d’avisar i no ho va fer. En el dol, el temps es congela. Encara que la vida continua a una altra temperatura, el dolençós no sent la calor. Aquella merenga, a més, té el gust amarg de l’acusació: mentre alguns viuen amb el rellotge aturat, d’altres juguen amb el temps com a estratègia.
Mentre alguns viuen amb el rellotge aturat, d’altres juguen amb el temps com a estratègia
Un any després continuen plovent les mentides. La versió oficial es reescriu per guanyar temps, com si la cronologia canviant fos un salvavides. La falta de vergonya de Mazón l’acompanya com una ombra fidel. Un any i 229 morts després, el president va voler reservar-se, el mateix matí del funeral, un minut de vergonyós protagonisme amb l’aplaudiment servil dels seus. El més insuportable de la seva conducta política no ha estat només la mentida en si, sinó l’afany d’aferrar-se al càrrec amb la mateixa negligència i frivolitat amb què va prolongar un dinar mentre persones a qui havia de servir morien.
Lee tambiénIntimitat optimitzada
I no estava sol: el seu propi partit va preferir blindar-lo. El debat intern a les seves files se centra a “mesurar bé el temps” per al relleu del líder valencià: esperar el moment idoni per apartar-lo sense perdre poder. És una expressió que sona gairebé tècnica, però comporta una confessió: el crucial no són les víctimes, sinó la conveniència.