A les vuit del matí del 28 d’octubre i a Onda Cero, vaig sentir com Carlos Alsina entrevistava, en un poble valencià afectat per la dana, l’Asunción, de 92 anys, a casa seva, que va quedar greument malmesa per la inundació. Lúcida i discreta, l’Asunción responia les preguntes amb naturalitat, precisió i modèstia. Ni una mala paraula, ni una queixa, ni una recriminació. Alsina també preguntà a una neta i al veí que salvà l’Asunción de morir, rescatant-la de casa seva, a la planta baixa de l’edifici, i portant-la al seu pis, més alt. L’Asunción va perdre tot el que tenia a casa, que, juntament amb el pis destrossat, era tot el que havia guanyat en una llarga vida de treball.
Avui, el pis ja és net i endreçat. Alsina, que hi havia estat ara fa un any i per això hi ha tornat, no l’ha reconegut. Fins i tot les fotografies familiars han estat reposades. L’Asunción repetia, amb calma i sense èmfasi, que tot ha estat possible gràcies a la família, als amics i a la gent que l’ha ajudat. Un home –no recordo si fill de l’Asunción– ha remarcat amb convicció que tots els afectats deuen un agraïment immens als voluntaris vinguts de tot arreu per ajudar i, sobretot, per la seva companyia els primers dies, quan estaven més sols que un mussol.
L’entrevista em va emocionar, perquè posava de manifest la qualitat humana de les valencianes i valencians entrevistats per Alsina, iguals a tants i tants altres conciutadans seus. Quines persones tan assenyades! Però el més estimulant és que no són una excepció. Són la regla general. De fet, un país funciona perquè la bona gent supera amb escreix els que tan sols van a la seva, que també n’hi ha. Perquè a tot arreu hi ha d’haver una claveguera.
Com s’explica la indignitat radical de Mazón i la inexplicable passivitat de Feijóo?
Una percepció, suggerida per l’entrevista i no provocada per cap queixa, m’ha cridat l’atenció: la sensació de solitud que experimentaren els damnificats durant els dos o tres primers dies. Fa uns quants mesos, vaig sentir la intervenció d’un escriptor, a la presentació d’un llibre, que em suggerí el mateix. Ell havia presenciat el desastre des d’un pis alt d’una casa nova a prop d’un barranc desbordat. I el missatge que repetia, una vegada i una altra, era el de la soledat, el buit d’ajut institucional, la manca de presència “uniformada” durant uns quants dies. Fins i tot parlà del cadàver d’una noia jove, dependenta d’una botiga que freqüentava, que quedà un temps sol en una plaça.
Per què aquesta soledat? Per què aquesta manca d’ajut? Per què aquesta absència de companyia? Per què aquesta sensació d’abandó? No fallaren els afectats, que foren solidaris. No fallaren els ciutadans, que hi van anar tot seguit com a voluntaris. No fallaren els servidors públics, que obeeixen ordres i no en van rebre. L’errada s’ha de buscar en els que havien de donar les ordres i no en van donar. I per què no en van donar? Va ser perquè l’Estat autonòmic no funciona quan estan en mans de diferents partits el Govern central i l’autonòmic concernit?; va ser perquè el president autonòmic no era on havia de ser al moment dels fets, mentint després desvergonyidament sobre això?; va ser perquè el president del Govern va eludir calculadament i tant com va poder l’assumpció de les seves altes responsabilitats?
Lee tambiénElogi de la xistorra
El sol fet que ens fem aquestes preguntes ja indica el que va passar aquella tarda infausta. Tot apunta al mal funcionament dels partits polítics, convertits avui en uns lamentables cacics orgànics, atents als interessos dels seus dirigents i militants per sobre de l’interès general. Com s’explica si no, la calculada i freda garreperia del president Sánchez, que va causar després la seva fugida de Paiporta? I com s’explica la indignitat radical de Mazón, que encara no ha dimitit, i la inexplicable passivitat de Feijóo, que no ha tingut el coratge d’exigir-li a Mazón que renunciï?
Poc podem esperar d’aquests partits polítics i dels seus dirigents en un moment tant difícil com és l’actual. Només cal veure el Partit Socialista i el PP, incapaços, ja no de pactar res, sinó de parlar-se sense bordar-se. La gent no es mereix aquests partits.