És una alegria observar aquesta revolució dels peus en què estem últimament. Aquest espectacle diari de vambes que pugen i baixen les escales del metro, en hora punta; multituds de peus de dones, en un avenç radical, alliberades del taló. Aquestes joves trepitjant carrers, universitats o discoteques amb botes gairebé de muntanya que permeten córrer, ballar sense fre o clavar puntades de peu. Ancianes a punt d’enfilar-se als arbres amb netes que calcen la mateixa sola ergonòmica que elles. Quin alliberament per a les senyores de tota la vida baixar de l’etern mig taló i quedar-se amb la vamba, com handbolistes de la vida.
Milions de dependentes, cuineres, cantants, cambreres, actrius, doctores, carnisseres, directives, mestresses de casa o violinistes trepitgen per fi terra ferma en les seves jornades interminables. Hi ha una infinitat de ditets de peus en expansió. Gràcies a la conquesta de la comoditat femenina pedestre.
No trigaran a arribar estudis sobre les conseqüències del mal de peus en l’intel·lecte
Les nenes del futur es petaran de riure quan vegin imatges de les seves rebesàvies sotsobrant físicament i psíquicament per la vida, fent equilibrisme. Enfilades dalt d’uns tubets estrets als carrers, les oficines, les cuines o els tanatoris. Els costarà d’entendre aquell estrany costum de la sabata de taló que, pel que sembla, va començar sent masculina (per un tema d’ altura i seguretat als estreps dels cavalls) i va acabar adoptat per les dones durant tres segles extenuants. Aviat veurem aquells exemplars bojos de taló d’agulla de 30 cm, amb puntera triangular, ditets morts, a les millors col·leccions d’instruments de tortura dels museus occidentals.
Lee tambiénMisteris de Chopin
De la mateixa manera en què Virginia Woolf ens va fer veure l’efecte de la pobresa material en la ment femenina, no trigaran a arribar estudis sobre les conseqüències del mal de peus en l’intel·lecte. És inútil lamentar quantes idees, quants avenços científics, creacions literàries, salts, acudits o simples passejos pel bosc s’ha perdut la humanitat per culpa d’aquest doloret constant, punxegut i mortífer que s’enfila pels ditets, la cama, l’espina dorsal i el clatell, fins a arribar, sens dubte, a les neurones més sensibles.
Celebrem el final d’aquell xiulet al crani de la dona. Ja a terra, ben plantades, ningú no sap on arribarem: és la gran revolució dels peus.