Viure i pensar entre runa

El to de la setmana, el seu vibrato anímic, l’imposa el diapasó del filòsof Manuel Cruz , un home savi a qui de tant pensar li han quedat les celles hel·lèniques. A la portada del seu més recent assaig, Resabiados y resentidos ( Galaxia Gutenberg), dos adjectius definitoris d’aquesta època eclipsada, hi apareix l’escultura El pensador , de Rodin, sobre un munt de runa i maons trencats. “ Vivim i pensem entre runa”, diu el mestre referint-se a les ruïnes del món que vam heretar de la Il·lustració, a les despulles de les seves dues grans “construccions intel·lectuals”: la progressista, que es va ensorrar amb la caiguda del mur de Berlín, i la conservadora-liberal, feta engrunes després de la crisi financera del 2008. Caminem a les palpentes des d’aleshores, amb les natges a l’aire.

Cruz dialoga amb Neus Tomàs , directora adjunta d’ Eldiario.es , i amb el sindicalista i polític Joan Coscubiela , Coscu , dilluns, durant la presentació del llibre al pati de La Central, la del carrer Mallorca, on comença a notar-se una agradable fresca tardoral. Arran de la conversa, s’enfilen el capitalisme de casino, la crispació política, el discurs victimista que ordeix la ultradreta i, sobretot, la necessitat de tornar a generar il·lusió entre la ciutadania. “L’ocàs de les idees és lamentable”.

Bombers i piròmans compartim un tarannà una mica malenconiós. Deu ser per això que els membres de la brigada Fahrenheit 451 sortim de l’esdeveniment capcots, donant puntades de peu a una llauna, rumiant com dissipar el neguit. Ens queda el riure, sí. I sobretot l’agafador de l’art, segons es desprèn de les paraules d’ Anna Gener sobre l’escenari de la torre Glòries. L’editora Ana Godó presenta Sobre la belleza. Apuntes de arte, arquitectura y ciudades ( Libros de Vanguardia), el primer llibre de l’assessora immobiliària i patrona del Museu Picasso. Som a dijous, amb l’auditori a vessar; el periscopi ignífug observa l’editor Daniel Fernández ; l’arquitecte Juli Capella ; els periodistes Rafael Jorba , Andreu Claret i Manel Manchón .

Gener parla de la Bauhaus, d’Antoni Gaudí i dels seus somnis “orgànics, arborescents i hiperboloidals”, de Ricardo Bofill, del seu amor desaforat per Barcelona i per Europa, on “formacions populistes” es colen per les esquerdes del desgast per menyscabar, mitjançant solucions fàcils, la idea civilitzadora que sustenta el Vell Continent. El llibre va néixer de la necessitat de compartir una intuïció: “Lluny de ser frívola o accessòria, la bellesa aporta consol”. I llum. Això mateix creien a la Scuola dell’Infanzia de Barcelona, la directora de la qual, Carla D’Arbitrio , ha orquestrat un taller amb nens de cinc anys juntament amb Paula Bonet a la galeria de l’artista, La Madriguera, per fomentar la creativitat entre els més petits, per deixar-los experimentar amb els pigments, sense traves ni arnesos, abans que se’ls empassi l’embut que trinxa, com suggereix la vella cançó de Pink Floyd.

Tot i així, l’art no sempre resulta lenitiu. Això és el que creu Leger, el musicòleg octogenari que protagonitza Maestros antiguos , l’última novel·la de l’austríac Thomas Bernhard, una publicació de la qual estem celebrant el 40è aniversari amb una edició nova, a Càtedra, a càrrec de Javier Aparicio Maydeu. “ O estem assistint a un sobtat interès per Bernhard o bé plou”, saluda amb sorna el catedràtic al públic que omple La Central (dimecres, carrer Mallorca again ) per escoltar-lo en companyia de Toni Iturbe i Enrique Vila-Matas , capitost màxim del bernhardisme, de la literatura juganera i entremaliada, entesa com a casa de barrets que es riu del cànon i de si mateixa. Un altre Nobel sense Nobel.