Llegesc uns quants articles sobre el catolicisme que suposadament estan abraçant els joves. El punt de partida és el nou disc de Rosalía, Lux, on ella va vestida de novícia. S’ha decolorat els cabells amb una aurèola i, al podcast Ràdio Noia, li va dir a Mar Vallverdú que Déu és l’únic que pot omplir els espais, si tens la predisposició i l’actitud perquè això passi. La cantant Lily Allen també s’ha vestit de monja, i Rigoberta Bandini va compondre amb 33 anys Jesucrista Superestar. La novel·la Todo empieza con la sangre, d’Aixa de la Cruz, planteja si la fe és l’únic agafador que queda quan res no és suficient. Los domingos, d’Alauda Ruiz de Azúa, mostra el conflicte familiar que implica que la filla decidesqui entrar en un convent.
No sé si hi ha una reconversió religiosa entre el jovent. Però, en qualsevol cas, es trasllueix la necessitat de recuperar una espiritualitat que el materialisme i la urgència impedeixen assolir. La manca de recolliment, d’espai íntim i de temps per a la reflexió, provoquen un buit que condueix a voler creure a qualque cosa. Fins fa poc, això podia ser una utopia, aspiràvem a un món diferent, a una altra manera de fer política. El desengany ha desembocat en un nihilisme que anhela salvació; si no pot ser aquí, que vingui de més enllà.
En una societat individualista que tendeix al messianisme, tot s’eleva al misticisme
Quan tens una crisi de fe, t’aixoplugues en la confiança; confies en la ciència, la raó, les institucions, en les bones intencions de la gent. I ara és la crisi de confiança –en la veritat, en el futur, en els altres (potser per culpa d’haver centra massa aquesta confiança en un mateix)– el que fa esperar una intervenció divina que hi posi i doni una mica de pau. En una societat individualista que tendeix al messianisme, que ha perdut el sentit comunitari i ja no creu en la humanitat ni es fia de les persones mentre adora els ídols, tot s’eleva a la glòria, al misticisme; com si no n’hi hagués prou amb què sigui senzillament extraordinari.
Lee tambiénDesprés de les inundacions
El creador d’una composició o d’un gol és Déu, la seva obra esdevé un miracle i el gust, una religió. Tot el que faci serà bíblic, transcendental i es recordarà pels segles dels segles. Amén. Qui no combregui amb el seu dogma és un heretge. No ho sé. Tanta grandiloqüència sembla incompatible amb l’espiritualitat que sí pot assolir-se amb una simple cançó pop.