Ara fa cinquanta anys, va ser el principi d’una esperança. El somni era que Espanya superés els traumes del passat i esdevingués un país europeu “normal”. La transició va culminar deu anys després amb l’ingrés en el que llavors es deia Comunitat Europea. Durant un temps, semblava haver aconseguit “que Espanya funcioni”, com havia desitjat González, i “Espanya anava bé”, segons Aznar. Però la Unió Europea ha buidat la política espanyola i el buit ha obert pas al ressorgiment dels històrics dimonis familiars.
La incorporació a l’OTAN, que va ser una condició per a l’ingrés a Europa, ha determinat els plans estratègics de defensa nacional. L’euro i el Banc Central Europeu han buidat les tasques del Banc d’Espanya i les polítiques comercial, monetària i financera.
La Unió Europea va culminar la transició i ha buidat la política espanyola
La meva estimació és que més de tres quarts de les lleis aprovades per als ciutadans espanyols des de la crisi del 2008 són mandats europeus. La UE genera regulacions, que són immediatament vinculants per a tots els ciutadans dels països membres, i directives, que han de ser “transposades” a la legislació de cada Estat.
Els camps tradicionals de legislació europea, l’agricultura i el mercat intern, s’han ampliat recentment a l’ocupació i la política social, el canvi climàtic, el mercat únic digital, la immigració, la intel·ligència artificial i la defensa. Com que les directives no es poden esmenar, es transposen en paquets de diverses lleis que ni tan sols es discuteixen, es voten en bloc i cal sospitar que molts diputats i senadors ni tan sols llegeixen. Una altra sèrie de decrets recents són per sol·licitar el desemborsament dels fons de recuperació de la UE, que donen a Espanya la quota per persona més alta d’Europa.
La bronca al Senat durant la compareixença de Sánchez la setmana passada
La UE va imposar una reforma constitucional perquè el Congrés limiti el dèficit i doni prioritat al pagament del deute públic. Durant tretze anys, la llei més important, els pressupostos generals de l’Estat, ha estat esbossada i aprovada per la Comissió Europea mitjançant el procediment de control del dèficit excessiu abans que el Parlament espanyol li comencés a donar una ullada. Mentre que el pressupost només va ser prorrogat dues vegades en els primers trenta anys, ho ha estat vuit vegades en els setze anys següents: el quàdruple en la meitat del temps.
Lee tambiénEls partits al govern perden eleccions
No és que els instints caïnites dels parlamentaris redueixin la capacitat legislativa del Congrés. És al revés: els legisladors es dediquen a la bronca permanent perquè s’han quedat amb molt poca feina. Les etiquetes i els insults són la coartada de la impotència. La meva anècdota favorita és la que explica aquell diputat a qui el portaveu del seu grup parlamentari va agafar del braç quan anaven cap a la sortida de la sala de sessions i el va amonestar: “Jesús, aplaudeixes poc”. Ara tots els diputats i senadors ja saben que la seva tasca principal consisteix a votar disciplinadament, cridar, insultar i aplaudir molt. Tingueu en compte que la majoria dels diputats van a Madrid quatre o cinc dies per setmana durant vuit mesos a l’any i molts fan vida d’estudiant: comparteixen un apartament amb col·legues, cuinen pel seu compte i s’emporten la roba bruta a casa. Em diuen que al Congrés i al Senat la recepta i el consum d’ansiolítics baten rècords.
Atesa la sobreabundància de notícies i comentaris, potser no cal esmentar el camp de batalla partidista en què s’han convertit la cúpula de la justícia i els alts tribunals, els assumptes més importants dels quals acaben anant als tribunals europeus. I, per descomptat, la difosa corrupció, amb una llarga herència històrica que es remunta a la picaresca, com ja vaig exposar al meu llibre España: La historia de una frustración (Anagrama), i que la Comissió Europea ha qualificat “d’alt risc” en els sectors de la contractació pública, les infraestructures i el finançament dels partits polítics.
El balanç de la democràcia en aquests cinquanta anys podria ser: per als ciutadans privats, llibertats polítiques i drets civils, encara que amb incert compliment de les lleis i precària administració de justícia; per a la gestió pública, dependència europea, polarització partidista, molta corrupció i alta crispació.
La sociologia política va reduir la democràcia a la participació electoral i la competència entre partits. En aquests aspectes, la democràcia espanyola és més aviat mediocre: tots els governs des del 1977 s’han basat en una minoria de vots populars, sobre-representats en escons pel sistema electoral, i hi va haver quatre eleccions en quatre anys per manca de majoria.
Però la democràcia no és només eleccions i partits. Des dels clàssics grecs, la democràcia s’ha entès com una forma de govern, suposadament millor que l’autocràcia i l’aristocràcia, per produir un “bon govern” que sigui responsable dels seus resultats. Quan no hi ha govern o hi ha mal govern, fracassa la democràcia. La manca de govern, també en termes clàssics, es diu ano-cràcia ; per al govern dels pitjors, últimament ha reaparegut la denominació caquis-tocràcia. Com veieu, els prefixos grecs tenen en altres idiomes ressonàncies escatològiques que poden ser adequades per al cas que ens ocupa.
Els que vàrem viure i patir la dictadura potser estem més vacunats contra la decepció i la desesperança. Tornant-hi a pensar, potser no hauríem d’haver esperat gaire més.