La divulgació planetària del singular single Berghain , el primer del nou disc Lux de Rosalía Vila Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1992) ha provocat, entre altres fenòmens de naturalesa comptable, un nombre incomptable d’interpretacions sobre el seu sentit. A quatre dies de la publicació del disc complet, tanta sobreinterpretació ja resulta francament esgotadora.
La bona notícia és que el debat s’ha traslladat a àmbits allunyats del fang habitual que esquitxa les seccions de política i esports, per centrar el focus dialèctic en la secció de cultura. S’opina alegrement sobre la parafernàlia barroca del videoclip, la grandiositat orquestral contraposada a la simplicitat melòdica, l’espiritualitat arravatada de l’exmotomami que desemboca en versos tan poc virginals com “I’ll fuck you till you love me” o el trilingüisme alemany-anglès-espanyol de la lletra, que es desmarca de la norma reggaetonista. Un segle més tard, n’hi ha que pretenen emular les entranyables picabaralles entre wagnerians i antiwagnerians. Potser tots plegats en fem un gra massa, no?
El debat sobre Rosalía es trasllada a àmbits allunyats del fang polític i esportiu
Per prendre perspectiva, podem recordar que avui fa exactament 53 anys de la publicació d’un single igualment singular que es va sortir de la norma, però que avui només reivindiquen els musicòlegs quan expliquen el naixement del rap. El 3 de novembre de 1972 Adriano Celentano va publicar Prisencolinensinainciusol , que després formaria part de l’àlbum Nostalrock (1973), amb una nota que avisava: “Questa canzone è cantata in una lingua nuova che nessuno capirà; avrà un solo significato: amore universale”. La lletra és un galimaties que imita el so de l’anglès dels Estats Units. A mi em sona com quan les meves germanes feien veure que cantaven els Beatles en anglès.
Lee tambiénLloros i soroll
La crítica hi va veure de tot: pop, house, disco, hip-hop, funk, però Celentano assegurava que s’havia limitat a crear un loop de quatre percussions i a improvisar la lletra sobre aquesta base a l’estudi. Després, la va interpretar a la televisió italiana en un parell de programes de màxima audiència, amb un cor femení entre les quals estava Raffaella Carrà. Prisencolinensinainciusol va ser popular durant els anys setanta i avui és una mera nota a peu de pàgina.