La política, les urnes i el carrer
Als carrers no es fa la política per moltes manifestacions que protestin legítimament contra un govern o una llei que es consideri injusta. La política es fa a les institucions, insistia el general De Gaulle. Però governar contra el carrer és una temeritat que acaba empenyent cap a l’abisme el que ostenta el poder.
La política no es redueix a guanyar eleccions ni a ocupar despatxos. Evidentment, l’autoritat neix de les urnes, però se sosté en la pugna viva del dia a dia i quan un dirigent es desentén dels batecs socials i cívics comença a governar en el buit.
És el que li ha passat a Carlos Mazón, que no va saber llegir el dolor i les emocions de tanta gent, que va entendre que el responsable de les desgràcies humanes i materials de la dana era el màxim dirigent polític de la seva comunitat.
Si Mazón hagués ofert una versió creïble de la seva agenda aquell dia infortunat, un any després no hauria hagut de demanar disculpes, dir que es va equivocar, dimitir tard, malament i no del tot. Una decisió errònia en un moment clau pot tenir efectes polítics i personals imprevistos.
Però els 229 morts de la dana no poden ser responsabilitat d’una sola persona, per molt que hagués hagut de dimitir fa mesos. Hi ha el factor de la pluja desbocada i què va fer el Govern espanyol, els ajuntaments, els consells comarcals intermedis, les diputacions i totes les institucions que tenien potestat per actuar per disminuir els efectes de la catàstrofe. No deu ser també una fallada estructural d’una funció pública deficient amb tants assessors en la política i funcionaris en els governs? Ningú no va recórrer als megàfons ni a les campanes que encara s’utilitzen per part de voluntaris en els desastres naturals que es registren al món rural.
Els governs que ignoren el pols social i cívic majoritari dels ciutadans entren en crisi i en declivi
La història recent és plena d’exemples de governs que van guanyar a les urnes però van perdre al carrer. La crisi econòmica del 2008 va fer caure molts polítics a Europa. La filòsofa Hannah Arendt va escriure que la política neix de l’espai públic, de la paraula compartida i de la trobada humana i dialèctica entre els ciutadans. Manifestar-se, protestar, ocupar els carrers són formes legítimes de participació. I el governant farà bé d’escoltar els descontents i actuar amb el tacte, la prudència i la persuasió adequades.
Quan els governs deixen de dialogar amb els ciutadans i no escolten l’opinió pública que es canalitza a través dels mitjans de comunicació, la distància entre el poder i la societat s’engrandeix i és quan el carrer deixa de ser un lloc de trobada per convertir-se en un problema d’ordre públic.
Res no feia pensar que Nixon dimitiria el 1974 després d’una espectacular victòria electoral el 1972. Tampoc Tony Blair no pensava que tindria un final imprevist després d’aconseguir tres majories absolutes consecutives. Helmut Kohl i Angela Merkel van patir el que Churchill va qualificar com la ingratitud dels grans pobles al fer fora els governants als quals se’ls havia acabat el recorregut polític. Aznar no es tornava a presentar a les eleccions del 2004, però els atemptats de l’11-M i una equivocada política de comunicació d’ell i del seu govern van desmentir les enquestes i en tres dies el PP va donar pas inesperadament a la presidència de Rodríguez Zapatero.
En tots els casos, governar sense escoltar el que diu el carrer i es consolida en l’opinió pública és un error estratègic i un error ètic i polític. El poder que perd el contacte amb la realitat dels fets i no entén la força col·lectiva de les emocions ha entrat en declivi.
El neerlandès Rob Riemen, assagista molt llegit en les elits europees actuals, afirma que “una democràcia es guia per valors morals i espirituals mentre que una democràcia de masses, impulsada ara per Donald Trump, es guia per la por i la cobdícia”. La política està també en els detalls, en els gestos i en les percepcions que avui traspassen les fronteres en temps real.
Els ressons de la crisi de València se sentiran a tot Espanya i segons com es resolgui poden condicionar la pròxima legislatura. Max Weber deia que no n’hi ha prou amb actuar amb bones intencions sinó que cal preveure les conseqüències de cada decisió. L’ètica de la responsabilitat és preferible i més eficaç que l’ètica de la convicció.