Cada cop és més difícil entendre les decisions polítiques. Rebem missatges contradictoris entre discurs i el dia a dia, entre inversions llamineres i el que és bàsic per viure. Com més sabem sobre els efectes de la IA i la crisi climàtica, més incomprensibles són grans projectes clarament contraproduents, no ja a llarg termini, sinó en un futur tan proper que costa de creure que els promotors no ho vegin. Fa tanta por quedar-se enrere, que tothom corre per inèrcia, malgrat no saber on anirem a parar.
Aquí, d’una banda, hi ha el pla de convertir Catalunya en el port digital de la Mediterrània. El Govern impulsa la implantació de centres de dades en considerar-los un sector clau per al progrés, el creixement econòmic i la sobirania tecnològica. Sonaria bé si no fos perquè un informe de l’ONU demana una moratòria en la construcció d’aquests centres fins que se’n coneguin els efectes reals. El relator de les Nacions Unides sobre drets humans a l’aigua potable assenyala l’opacitat que hi ha al voltant del fort impacte que tenen en el consum energètic i hídric, sobretot en llocs amenaçats per la sequera.
El núvol digital no és eteri, sinó físic: publicar una foto o comprar en línia, tot gasta
El núvol digital no és eteri, sinó físic. Des de publicar una foto fins a comprar en línia, tot gasta, i aquesta despesa creix exponencialment amb el desenvolupament de la IA i l’auge de les criptomonedes. La refrigeració de les màquines que faciliten qualsevol cosa amb un clic necessita quantitats ingents d’aigua i electricitat, que a nosaltres ens calen per subsistir. A la llarga seran més eficients. Però la demanda és tan massiva i va tot tan de pressa, que llavors probablement serà massa tard.
Lee tambiénI si només és una cançó pop?
D’altra banda, hi ha la ja clàssica ampliació de l’aeroport. Contaminació al marge –deixant l’Agenda 2030 per al 2090, i obviant els danys ecològics irreversibles–, els estudis apunten que es troba en zona inundable i que, en el millor dels casos, serà impracticable en menys d’un segle. Ja en vàrem tenir un tast fa un any amb la dana. ¿Com defensar una obsolescència programada d’aquesta envergadura? Ens hem complicat tant l’existència que les qüestions més lògiques han esdevingut naïfs. Però, ¿no seria més productiu invertir en gestió de terres i boscos, trens, habitatge, sanitat i educació? No seria aquest l’autèntic avenç, la clau per assolir el creixement i la sobirania?