La fórmula “No participem de bombolles mediàtiques de la ultradreta”, aquella que feies servir fa uns tres o quatre anys per no respondre a col·laboradors mediàtics de l’extrema dreta, era molt millor, Gabriel. I mira que ara, cada vegada que surts del Congrés i aquell et planta el micròfon, li passes la mà per la cara, li fas ballar el vito i l’esquiles. Però aquella pauta era fins i tot una manera honesta de no replicar. Molt més, diguem-ne, que la del teu cap de files quan, sense ser necessàriament d’ultradreta el periodista, sovint diu fum i confeti per contestar sense contestar.
.
Va ser divertit les primeres vegades, Gabriel. És del tot cert. La ironia i el sarcasme són bones contra el que busca reaccions i no respostes. Te l’has torejat sempre que has volgut, cada vegada que heu mantingut conversa. Encabat, ell penja els vídeos a X i ni editant-los se n’adona. Tampoc alguns dels seus seguidors d’extrema dreta, que celebren cada capítol de la seva “sèrie preferida”. “Se’n riu a la vostra cara sense despentinar-se”, se sorprèn @Menvillebecomes.
Però és suficient. No hi ha “compadreo”, com diu Pablo Iglesias, però deixa’l ja, perquè sense pretendre-ho el normalitzes com al periodista que no és. “Qui només incomoda a uns, no fa informació, fa propaganda”, vas dir tu mateix al Congrés.
T’ho hauria de fer repensar la votació de RTVE. A través de les seves xarxes socials va suggerir als usuaris que proposessin i votessin una parella per presentar les campanades de Cap d’Any. De les 228 duples proposades, la que us demana tots dos junts va guanyar. De golejada. “Les dues Espanyes brindant”, s’ha dit a X. Prova evident que aquest col·laborador mediàtic de la ultradreta l’hem anat normalitzant, per la raó que sigui.
Lee también
Un altre motiu per deixar-lo. Fabrica falòrnies. La setmana passada, mentre es passejava per les universitats amb l’únic objectiu de denigrar a tots els que es manifestaven en contra seva, es va fer públic un àudio. Hi surt pressionant un regidor d’Alfafar perquè digui que l’Ajuntament ha llençat, sense motius sanitaris, roba donada als afectats per la dana. No ho va aconseguir. I en el seu moment va publicar una gravació convenientment retallada i editada perquè semblés que ho reconeixia.
Aquí, cal admetre-ho, potser podries aplicar una moratòria a les vostres trobades. Després d'això és possible que s’adoni -aquesta vegada sí- que si et torna a plantar el micro sortirà més escaldat encara. Si et sembla, inverteix l’acció: busca’l tu a ell, al sortir del Congrés, i pregunta-li sobre aquesta qüestió. És impossible que se’n surti. Tens l’oportunitat de fer joc, set i partit. I després, adeu-siau, que la dreta radical viu del conflicte i el xou, i les nostres respostes –per intel·ligents i sarcàstiques que siguin– són perilloses si les acaben incorporant al seu espectacle.
Li sabria greu que el deixessis. Ell et necessita més a tu que tu a ell. Li cals per projectar-se. Trenca. Canta-l'hi com si fossis un dels Urquijo. Fes tu el pas. Has de ser tu, perquè ell mai no ho faria. Ha demostrat que et té certa estima, Gabriel. Et va defensar davant aquell altre col·laborador mediàtic de l’extrema dreta que et va assetjar amb preguntes sobre la teva vida privada. Li costaria separar-se, encara més haver de deixar d’estimar. Però tiraria endavant.
Torna a alguna cosa similar al “No participem de bombolles mediàtiques de la ultradreta” perquè aquestes bombolles no ens facin servir de caixa de ressonància.
