Fa un parell de setmanes els vaig parlar de la xistorra navarresa; avui li toca a la botifarra catalana. El senyor Flick, entrenador del FC Barcelona, va aparcar per una vegada les rígides formes germàniques, per marcar-se una triple botifarra de celebració –sembla que dirigida a l’àrbitre– per un gol in extremis que li van ficar al Girona Futbol Club. Però es pot pensar, si es vol, que es tractava d’una botifarra de germanor, cosa que justificaria les declaracions conciliadores del senyor Yuste, vicepresident del Barça, que va interpretar el gest com una celebració espontània, afegint amb una ironia festiva: “El corte de mangas? És una botifarra, un plat típic de Catalunya... Veig que Flick està molt integrat”.
Se’n desprèn una conclusió sucosa: que una botifarra pot resultar definitiva a l’hora d’acreditar la integració al Principat, de manera que no seria rar que, a partir d’ara, aquest gest es prodigués com a senyal de pertinença a aquesta comunitat. En conseqüència, no ens hauria d’estranyar que, en el futur, ens sentim interpel·lats, curt i ras, mitjançant aquest símbol contundent de fraternitat. I cal insistir, a més, en el caràcter de plat típic català de l’exalçada botifarra, tant si es presenta tota sola com si es serveix amb unes mongetes fregides amb delicadesa. En totes dues variants, boccone di cardinale.
És inevitable preguntar-se, en divagar sobre la botifarra, què n’ha escrit Josep Pla. Al volum 22 de l’obra completa – El que hem menjat – dedica un apartat a “El porc. Les botifarres”. Comença dient que Catalunya “és un país en què la gent té el sentit pràctic i econòmic a la massa de la sang (…). Així, no és estrany que s’hagi portat l’aprofitament dels productes del porc fins a l’extrem (…). De l’animal, se n’aprofita tot: de les orelles als peus i del morro a la cua”. I afegeix que, en aquest punt, “l’Empordà ha manifestat una certa imaginació i ha obtingut resultats apreciables”, com “la botifarra de sal i pebre”, però també s’han produït “una botifarra de perol, una botifarra dolça i una botifarra negra molt enraonada”. La seva conclusió és clara: l’empordanès no és “un pur contemplatiu”, sinó que també és “un especialista en botifarres remarcable”.
No seria estrany que es prodigués la botifarra com a senyal de pertinença a Catalunya
Pla sosté amb certa solemnitat que “aquest país ha elaborat un plat que té tot l’aspecte d’haver tingut validesa en totes les èpoques i en totes les comarques: és la botifarra amb mongetes (…) un plat que es pot presentar a tot arreu en la seguretat d’obtenir moviments de comprensió unànimes i que hom pot presentar tothora: a l’hora d’esmorzar, de dinar i de sopar. Per als naturals del país, el plat és una combinació tan lligada a la manera d’esser de la gent, que no pot esser més representativa i virtual. Al català li agraden les mongetes i sent la titil·lació de les botifarres”. No es pot dir res més: és un autèntic plat nacional.
Dit això, es planteja un debat transcendental. En un àmbit geogràfic tan definit com la península Ibèrica i, en concret, en allò que per a uns és Espanya –una nació– i per a altres, l’Estat espanyol –només una entitat jurídica–, esclata una qüestió complexa, de resolució àrdua, provocada per la seva riquesa xarcutera plural: davant de què estem?, davant d’una unió xarcutera en l’universal o davant d’una confederació de xarcuteries ibèriques?
Lee tambiénLa gent no es mereix aquests partits
La resposta ha de ser ambigua, perquè, si bé és cert que el porc proporciona, com a component sine qua non, un comú denominador porcí a totes les creacions xarcuteres ibèriques, també ho és que les diverses formes de preparació i condiment provoquen una gran disparitat en l’elaboració i la forma dels diferents embotits, que es converteixen així en una senya d’identitat de la seva comunitat d’origen.
Davant la dificultat d’inclinar-se per una resposta o per l’altra –unitat o plurinacionalitat xarcuteres–, és molt millor prescindir d’elucubracions i optar per assaborir l’embotit més desitjable en cada moment, deixant al marge el seu origen, així com
les disquisicions abstruses sobre si els embotits són portadors de valors eterns o no ho són.