Colau descarta al 100% la carrera per l'alcaldia per centrar-se en la seva vida personal i l'activisme
Barcelona
La líder dels comuns assegura que el cost personal i familiar de liderar l'Ajuntament durant vuit anys “ha estat molt gran” i continuarà centrada a “reconstruir” el seu entorn “al marge de la política institucional”
Ada Colau, el 5 d'octubre a l'aeroport del Prat, de tornada de la flotilla a Gaza, després de ser alliberada per Israel
Hi ha pocs polítics que hagin aconseguit convertir el seu cognom en tot un corrent ideològic. A Catalunya s'expliquen amb els dits d'una mà i gairebé tots són homes: Jordi Pujol (pujolisme), Pasqual Maragall (maragallisme) i Oriol Junqueras (junquerismo). Només una dona, Ada Colau (colauisme), ha aconseguit transcendir a les sigles del seu partit, nascut el juny del 2014 sota el nom de Guanyem Barcelona, que es convertiria en Barcelona a Comú de cara a les eleccions de maig del 2015, quan l'activista per l'habitatge va aconseguir desallotjar de l'Ajuntament a l'alcalde Xavier Trias. Els Comuns elegiran el candidat per a les municipals del 2027 a començaments de l'any que ve; unes primàries plenes d'incògnites en les quals sobrevola una pregunta lògica: es presentarà Colau? La mateixa exalcaldessa desempata en declaracions a aquest diari a escasses setmanes del procés d'elecció: “No tinc intenció de presentar-me ni a primàries ni a pròximes eleccions; ni municipals, ni estatals ni cap altra”.
L'ombra de l'alcaldessa, tot i això, continua sent allargada a la ciutat. L'oposició no es cansa d'acusar Jaume Collboni de governar sota els preceptes dels Comuns, i no hi ha ple en el qual algun regidor (per bé o per mal, segons el grup) citi a Colau per defensar els seus postulats. Alcaldessa entre 2015 i 2023 (la primera dona de la història en ocupar el càrrec), va abandonar el consistori el 25 d'octubre del 2024, després que ja fessin el mateix Ernest Maragall (ERC) i Trias (Junts). Mai abans, tres líders de grups municipals diferents no havien penjat la banda de regidor abans d'acabar el mandat.
Colau, el 25 d'octubre del 2024, el dia en què es va acomiadar del ple municipal
En el seu discurs de comiat, abillat amb una kufiya (mocador palestí), Colau va defensar que era bo “no continuar en les institucions per inèrcia”, però més que un adeu, el seu va ser un parlament carregat de política. “El que més m'ha decebut d'aquesta ciutat són les seves elits; provincianes, mediocres, avaricioses i que pensen massa en el benefici a curt termini”, va dir. Va recordar amb emoció de la seva amiga i anterior cap de gabinet d'Habitatge Vanesa Valiño, parella del diputat i exregidor de BComú Gerardo Pisarello, que moriria de càncer dues setmanes després. I també va citar la seva mare, el far, va afirmar, de les decisions que han marcat la seva existència.
En conjunt van ser unes paraules de punt i a part cap a algun lloc encara per definir. “L'experiència de vuit anys a l'alcaldia -comparteix Colau a aquest diari- va ser un orgull per tot el que vam poder fer malgrat la guerra bruta que patim”, amb referència a les més de 20 querelles (totes arxivades i interposades per grans empreses o lobis de pressió) a les que han hagut de fer front els Comuns en aquests dos mandats al ceptre municipal. Una croada judicial, tot i això, que no ha empetitit l'ADN de l'exalcaldesa: “Continuaré fent activisme com he fet tota la vida i com també he fet i continuaré fent contra el genocidi i a favor de la població de Palestina”.
Ada Colau i Gerardo Pisarello, en el ple municipal d'octubre del 2016
En aquests 12 mesos, Colau s'ha dedicat, entre altres coses, a predicar la paraula de BComú per Europa, sobretot a Itàlia. Ha brandat la seva acció de govern -amb accent en les polítiques d'habitatge i urbanisme; els eixos verds i les superilles- i s'ha convertit en punta de llança de la defensa de la causa palestina, fins al punt que va ser un dels rostres de la flotilla que va tractar, sense sort, de portar ajuda humanitària a Gaza. Fins i tot li va fer ombra a la Greta Thunberg en persona. El 28 d'octubre del 2024, tres dies després de deixar l'Ajuntament, ya viajó a Ramallah “per veure les diferents situacions d'apartheid i de vulneració dels drets humans, perpetrades amb la complicitat de la UE”. A mitjans de novembre va deixar de ser la coordinadora dels Comuns: “Vull pensar on soc més útil per continuar transformant la realitat i lluitant contra les moltes injustícies que amenacen la vida de la majoria de la gent comuna”, va asseverar.
El full de ruta
“Continuaré fent activisme com he fet tota la vida i com també he fet i continuarà fent contra el genocidi”
Va passar de l'acció a les idees de la mà de la Fundació Sentit Comú, de la qual és presidenta des del passat 1 d'abril. Va substituir en el càrrec Joan Subirats, exministre d'Universitats i un dels ideòlegs de BComú. El desembre i el novembre van ser els mesos més internacionals. L'exalcaldessa va viatjar repetidament a Itàlia, país que coneix bé perquè va passar una temporada d'Erasmus, per participar en conferències i cursos en Milà, Bolonya i Roma.
A partir de març, tornada als temes de ciutat, amb visites a la promoció d'habitatges socials a Glòries (arribant al tramvia que ella també va promocionar), impulsada durant el seu mandat, i al Parlament Europeu, on va ser convidada per parlar sobre habitatge, encara que va aprofitar l'ocasió per abordar el genocidi de Gaza i reclamar més implicació comunitària. Al juny també va viatjar a Budapest, com també va fer l'alcalde Collboni, per participar en la manifestació LGTBI vetada pel president hongarès, l'ultranacionalista Viktor Orban.
Colau celebra la victòria electoral en les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, quan va guanyar a Trias contra pronòstic
La decisió de no presentar-se a les primàries de BComú genera una situació delicada en el partit, que en els últims anys ha anat de més a menys: victòria en el 2015 i alcaldia (11 regidors), derrota en el 2019 (segona posició i 10 seients) però mantenint el poder gràcies al suport de Manuel Valls, i tercera llista més votada en el 2023 (amb nou edils) però sent definitius perquè Trias, que va guanyar en vots i regidors, no pogués ocupar el càrrec que ja va exercir entre el 2011 i el 2015.
“L'experiència de vuit anys a l'alcaldia va ser un orgull per tot el que vam poder fer malgrat la guerra bruta que patim”
Apunta la possibilitat de tornar als temps d'ICV, quan la formació que van liderar Ricard Gomà o Imma Maiol aconseguia entre quatre i cinc regidors, definitius, tot i això, perquè el PSC de Joan Clos o Jordi Hereu poguessin governar. De moment, ningú no ha expressat el seu desig de convertir-se en el cap de cartell, encara que sonen noms com Gerardo Pisarello o fins i tot el mediàtic escriptor Bob Pop, que fa escasses setmanes va compartir la seva voluntat de fer el pas per “tornar la ciutat a la gente”. También es parla de Jaume Asens, del ministre de Cultura, Ernest Urtasun (potser un perfil més reservat per a les autonòmiques), o d'activistes contemporanis a favor de l'habitatge.
La que segur que no es postularà és Janet Sanz, actual líder municipal de BComú, que el 22 de setembre va anunciar el seu adeu de la política (veurem fins quan) el pròxim diciembre. Los Comuns van modificar el codi ètic a l'octubre, de manera que els regidors poguessin mantenir-se 12 anys en el càrrec. Semblava un vestit a mida per a Colau, que amb l'anterior reglament no podia tornar a encapçala la llista electoral. Però no, la mateixa exalcaldessa tanca la porta a aquella possibilitat assegurant que no té cap intenció de presentar-se. Com a mínim a curt termini.
Que no vulgui tornar ara a primera línia no implica que Colau busqui perpetrar-se al món de les idees que li brinden la Fundació Sentit Comú, els actes per reflexionar saberudament sobre els temes d'actualitat o les tertúlies televisives (col·labora totes les setmanes a Els matins de TV3). Una vegada cicatritzades aquelles ferides que li va deixar la seva etapa a l'alcaldia i amb el genocidi d'Israel sobre els territoris palestins detingut o més o menys solucionat, qui sap si la bestioleta política tornarà a picar-li. Pot succeir, també, que amb candidat ja proclamat però amb les enquestes desfavorables, els seus col·legues de partit la convidin a un últim sacrifici. Com diuen els italians, piano piano.