Irene Tinagli: “L'habitatge a Europa necessita un gir; no és un bé de consum”
Entrevista
Diputada en el Parlament Europeu, presideix el comitè sobre la crisi habitacional que ha de marcar el full de ruta per provar de donar suport als estats i les ciutats
Irene Tinagli, el passat 30 d'octubre, en la part posterior del MACBA
Irene Tinagli (Empoli, 1974) visita Barcelona per parlar sobre habitatge, un tema que per a Europa era una gran bola de palla donant voltes pel desert. Els alcaldes van buscar refugi a Brussel·les i sembla que les coses estan canviant.
La inquietud per l'habitatge ha arribat a Europa.
Els polítics d'Europa ens hem dedicat a la feina, la sanitat, la seguretat..., i pensàvem que el problema de l'habitatge l'arreglaria el mercat. Però no. No és un bé de consum, com una sabata o una bossa de mà. És una necessitat. Hem de pensar l'habitatge com un bé comú i fonamental per construir una societat que funciona.
Han reaccionat tard?
Hem trigat perquè la competència és nacional, regional i municipal. Però no és suficient per donar respostes i és necessari que Europa s'hi posi sense ser invasius amb els estats membres. La UE ha de fer molt més: instruments financers, fons públics...
“Hi ha estats als quals els agraden els fons però no que els diguis què han de fer”
No falta normativa?
La regulació és el més difícil per a la UE perquè significa intervenir en els estats. Hi ha governs que no volen; els agraden els fons, però no que Europa els digui el que han de fer. Però sí, falta reglamentació. Poden aconseguir projectes d'habitatge social en col·laboració el sector privat, a través de cooperatives que busquen una sostenibilitat econòmica però no una maximització del benefici. Cal buscar l'impacte social però també la sostenibilitat econòmica.
És complicat associar-se amb el sector privat?
Ho és si ho fem des d'una posició passiva. Cal trobar un paper més actiu de coordinació, de construcció d'un model nou, i això ho pot fer la política pública. No tots els inversors són la mateixa cosa. N'hi ha que volen especular a curt termini, però n'hi ha que no necessiten un retorn immediat i amb un 4% ja els va bé si se'ls dona garanties a un termini de 20 o 30 anys. Necessitem transparència, bona voluntat i plans plurianuals. Necessitem recursos i estabilitat.
Irene Tinagli, a la plaça de Joan Coromines, en el Raval
La fiscalitat en matèria d'habitatge és correcta?
S'estan fent estudis per veure quina tributació podria incentivar el lloguer a llarg termini i desincentivar la renda de curt termini i la pujada sobtada de preus. A Àustria, per exemple, quan has de renovar el contracte de lloguer, no pots pujar més que la inflació.
Aquí tenim límit del lloguer en zones tensades.
Em sembla una mesura no invasiva. A Itàlia per exemple hem fet una fiscalitat molt baixa sobre el lloguer social. A Milà, molts propietaris passen de curt a llarg termini a canvi de millores en els impostos.
No ajuda que les normes canviïn constantment.
Depèn molt del tipus d'inversor. A Viena, cada nou projecte necessita tenir un percentatge molt elevat dedicat a habitatge social. La majoria dels implicats són cooperatives o fundacions, perquè un constructor a l'ús té els inversors darrere i necessita distribuir dividends. Hi ha cooperatives que poden construir milers i milers d'habitatges.
“Hi ha cooperatives que poden construir milers de pisos i busquen menys rendibilitat”
Viena té un 25% dels habitatges a mans públiques.
Ho han aconseguit gràcies a aquesta política, i perquè no han venut el patrimoni construït en el passat, un problema que sí que tenen molts països europeus. Crec que fa falta un gir cultural respecte a l'habitatge.
Cap a on?
A moltes ciutats és un bé d'inversió pura. No només per als grans inversors, també per als petits. S'ha creat una gran pressió sobre el preu. Hi ha persones que han decidit viure de rendes, però això genera un problema de creixement. Una economia no pot créixer sol a base de rendes, ho ha de fer partint de la innovació i la producció.
Què li sembla la iniciativa de Mayors for Housing? Alcaldes fent d'activistes a favor de l'habitatge.
M'agrada moltíssim, i és activisme, és veritat, però amb moltes idees i proposades. És el que necessitàvem a Brussel·les perquè ningú no sabia res. Els alcaldes han portat la seva experiència a Europa. Ha estat una contribució enorme.
Construcció d'habitatges en Barcelona
La Comissió dibuixarà el full de ruta. Què els recomana?
Saben el que cal fer. I el missatge no és només per a ells, és també és per als governs nacionals. Si el pla europeu no és ambiciós serà perquè els governs no volen que la UE faci coses. Hi ha governs que empenyen molt. Em va agradar, per exemple, el que va dir el president Pedro Sánchez en el Consell Europeu sobre habitatge.
És un tema de dretes i esquerres?
Una mica sí. Són posicions polítiques. No vull condemnar ningú, però hi ha partits conservadors als quals no els agrada que la UE tingui més poder. El missatge hauria de ser als governs més que a la comissió. Cal afrontar el tema sense ideologies. Jo vinc d'un background d'economista i de mercat lliure i tampoc no ha estat fàcil per a mi donar-me compte de quant ha fallat el sistema i de quants problemes s'estaven produint davant dels nostres ulls. Hi ha coses que la teoria econòmica no ha previst, però són problemes reals de la gent. Fa falta una renovació institucional del model de desenvolupament. Cal inventar un model nou de com crear habitatge per a les persones.
Què fem a curt termini?
Menys burocràcia, per exemple. La Comissió Europea està reflexionant sobre aquest assumpte. També falten instruments financers per donar garanties de préstec a baix interès. I hi ha centenars de milers de pisos buits, públics i privats. Posar fi als pisos turístics és una altra possible mesura. No és fàcil, però hi ha barris en els quals el percentatge de pisos dedicats al turisme és massa alt. Generen pressió sobre els preus i afecten el comerç. El sabater tanca, el carnisser tanca, i no és fàcil recuperar la ciutat.