Manuel Humbert, un pintor noucentista que busca ser reivindicat

Als 19 anys, Manuel Humbert (Barcelona, 1890-1975) va sentir-se privilegiat per partida doble: va tenir l’oportunitat de remenar tot d’obres de Cézanne que el marxant d’art Ambroise Vollard conservava al seu taller de París, i fer-ho amb els comentaris del seu amic Picasso. Era el 1909 i Humbert volia deixar de ser un adolescent amb un talent innat pel dibuix, per passar a ser un jove amb aspiracions pictòriques que anaven molt més enllà de l’humorisme gràfic que desenvolupava a la revista satírica Papitu , on col·laborava des de feia uns mesos. Aquell episodi el va marcar.

Humbert forma part de tot un reguitzell de pintors catalans noucentistes excelsos del segle XX a qui la història ha obligat a romandre arrecerats a l’ombra de tres grans monstres de la pintura: Dalí, Picasso i Miró. El barceloní no ha estat aliè a la tendència contemporània a l’oblit de les grans institucions catalanes. Per posar un altre exemple: ha estat la iniciativa privada la que ha permès que es rendís homenatge a Antoni Clavé (Barcelona, 1913-Saint-Tropez, 2005) en el vintè aniversari de la seva mort.

A Humbert se l’ha homenatjat quan han passat 50 anys de la seva mort. Fins fa pocs dies, primer el Museu de Valls i després el Museu Abelló, a Mollet del Vallès, han allotjat una norantena d’obres seves, en una exposició comissariada per l’economista i doctor en Humanitats Lluís Boada, que ha publicat enguany el llibre Manuel Humbert. L’àngel del noucentisme . “Va ser un noucentista heterodox: menys monumental, però més humà i afectiu”, assenyala.

El pintor català va ser reconegut sobretot en vida. El 1934 va guanyar el premi Nonell de pintura amb un nu femení, Descans . Un guardó creat per la Generalitat que Boada s’afanya a assenyalar com, de facto, un premi nacional. Va adquirir encara més valor que haguessin quedat finalistes pintors com Joaquim Sunyer, Eliseu Meifren, Francesc d’Assís Galí i Feliu Elias. A partir d’aquí, la seva projecció va veure’s incrementada, fins al punt que va ser un pintor que, a diferència de tants artistes caiguts en desgràcia, va poder viure de la pintura.

Retrats de dones, bodegons, multitud de paisatges, escenes del dia a dia... tot el quotidià li va merèixer respecte.

Va visitar diversos cops París. Allà va conèixer Amedeo Modigliani. Van forjar una gran amistat que va quedar reflectit en quadres en què el català va fer figurar l’italià (a Le Lapin Agile o Modigiliani pintant ). Però també en dos retrats que Modigliani va fer d’Humbert al voltant del 1917. Un és al Victòria Museum de Melbourne, i l’altre va ser durant un temps propietat de la família del director de cine William Wyler ( Ben-hur ), que l’havia comprat.

Humbert es va establir finalment a Montparnasse des de poc després de la Primera Guerra Mundial fins al 1927, quan va tornar a Barcelona i es va incorporar com a pintor a la Sala Parés. Durant aquells anys bèl·lics, Humbert va fer servir una paleta de colors foscos (una etapa per la qual molts anys enrere també va passar Cézanne).

Però abans de residir a París, el 1918 ja va fer una exposició individual on destacava la presència de colors més vius. I poc a poc, sense abandonar la pintura figurativa, al llarg dels seus anys, es va anar amarant de tots els moviments de l’època, com el cubisme o el fauvisme, “però tot amb la seva personalitat i portant-ho al seu terreny”, explica Boada.

Pintava tots els seus personatges “per humils i marginals que fossin, tractant-les amb una gran dignitat”, destaca Boada

Anys després arribaria la Guerra Civil. Humbert va marxar per tornar a Catalunya un cop acabada la contesa. Va mantenir fins a la seva mort un estil amb què va procurar, com va dir el seu amic Manuel Hugué, “rescatar el costat meravellós de la realitat”, mentre que molts dels seus contemporanis reaccionaven aprofundint en el dramatisme de l’expressionisme. Alhora, pintava tots els seus personatges “per humils i marginals que fossin, tractant-les amb una gran dignitat”, destaca Boada. Retrats de dones, bodegons, multitud de paisatges, escenes del dia a dia... tot el quotidià li va merèixer respecte.

Perquè en l’obra d’Humbert, hi batega no només una mirada pictòrica, sinó una ètica: la de creure que la bellesa quotidiana també mereix memòria. Com la que s’ha guanyat Humbert.