L’oblit
Érem quatre amics caminant a les fosques. L’aire pesava de tan humit, la nit s’estenia tèbia, l’herba alta ens mullava les puntes de les sabates i la lluna, que era creixent, ens feia ombra quan ens trobava entre els arbres. Havia passat la mitjanit i ens havíem quedat conversant vora un foc. Havíem parlat de moltes coses. Al final d’aquell camí sense asfaltar, quan arribéssim a la carretera i al cotxe, ens acomiadaríem. Els gossos d’un caçador bordaven una mica més amunt, esperitats per la nostra presència. Vam allargar l’adeu perquè no s’acabés la festa, perquè havia sigut tan divertit el dia, i s’hi estava tan bé, allà al mig, llançant les últimes bromes, conjugant les darreres anècdotes com cireres de pastor, tan rodones i divertides que se n’hauria hagut de fer melmelada. I jo vaig exclamar, d’això que acabeu de dir, d’aquesta conya i aquesta història, n’escriuré un article per a La Vanguardia. I vaig anar a dormir somrient, amb un tresor sota el coixí, pensant quin gran article que s’aproxima!
Però Pan o Rumpelstiltskin o algun dimoni belluguet devia córrer, rient per les butxaques, entre la negror dels rosers silvestres –dels que també se’n pot fer melmelada de rosa mesquera–, perquè quan em vaig llevar no recordava la gran idea. La gran broma. El gran article. Vaig tenir paciència i em vaig esperar bona part del dia. Per si tornava. Gràcia divina.
Maleïts follets que s’alimenten de les sucoses idees que no t’apuntes en un paper!
Quan es va fer fosc i la meva ment continuava deserta, em vaig posar a preguntar. M’ajudeu a fer memòria de què rèiem? Pot ser que tinguéssim una idea per a una columna o ho vaig somiar? No ho vas somiar, no, em responien, fa molta estona que rumiem i no ho recordem! Fèiem llistes conjuntes de temes que havíem tocat: saurins, canelons, Mongòlia..., però la inspiració no tornava ni des de l’evocació col·lectiva. El dit se m’escapava; maleïts follets trapelles i malignes que s’alimenten de les sucoses idees que no t’apuntes en un paper! Però el dit és més fàcil brandir-lo cap enfora que cap endintre.
Repetim-ho per enèsima vegada, a veure si aprenem la lliçó, copiem-la dues-centes vegades: si tinc una idea, l’anotaré. Si tinc una idea, l’anotaré. Si tinc una idea, l’anotaré. I si recordo sobre què havia d’anar aquesta columna, tampoc no us ho diré.