Duc per dinàmica una conducta terriblement disfuncional que em nego a abandonar perquè d’alguna estranya manera em funciona. Faig llistes sense ordre ni concert de pel·lícules que tinc ganes de veure. Acumulo recopilacions d’aquest tipus arreu. Com a esborranys del correu electrònic, com a gargots a l’agenda, com a llistes a les notes del mòbil, com a infinit inventari de captures de pantalla a l’aplicació de les fotos, com a col·lapse momentani al WhatsApp de diversos amics cinèfils, i fins i tot com a nous i ràpidament oblidats documents d’Excel o de Google Drive, amb títols com ara “Kino”, “Film night” o “Pel·lícules que tinc ganes de veure”.
Una escena d''Una història sueca d’amor'
El desordre que campa en aquesta faceta de la meva vida és transversal i moltes vegades, en l’emoció del moment, el tragí del dia a dia o el ritme immediat d’una conversa, no apunto la referència, de manera que ràpidament oblido qui m’ha fet la recomanació, on he llegit un article sobre aquesta pel·lícula o com he encadenat una seqüència de curiositats que m’han dut fins a un títol o cineasta concret. Llavors el film en qüestió esdevé una sorpresa, un missatge en una ampolla a la deriva que m’he enviat jo mateixa, una cita a cegues, un cineclub per a confiats.
El film esdevé una sorpresa, un missatge en una ampolla, una cita a cegues
Això mateix va passar fa unes nits. Vaig decidir veure la pel·lícula En kärlekshistoria (Una història sueca d’amor) , dirigida per Roy Andersson. Gràcies, amic hedonista, generós desconegut de xarxa social, periodista il·luminat o creador de contingut cinematogràfic minoritari que me la vas assenyalar. Es tracta d’un film senzill com un mitjó, fresc com una briseta, on dos adolescents, l’Annika i en Pär, es coneixen i s’enamoren. I prou. Ni tenen temps de desenamorar-se, ni d’abandonar-se, ni d’embarassar-se i destrossar-se possibles perspectives de futur, ni de morir-se l’un o l’altre, ni de fer-se grans i desil·lusionar-se.
Lee tambiénMirar i veure
I si algú és una mica més metòdic que jo, li diré que al costat del nom de la pel·lícula es faci una petita nota on posi que es tracta d’una història amb una absoluta absència de càstig.
Parlo d’un puniment que tant podria anar dirigit als dos personatges protagonistes com als espectadors. I tenint en compte que es tracta d’un film estrenat el 1970, aquest fet em va tenir una bona estona reflexionant-hi sonorament i celebrant-ho en silenci.