L’obsessió del Govern d’Aragó per les obres de Sixena ja no és un debat cultural, ni històric, ni museogràfic. És un front polític. S’ha convertit en la bandera identitària que serveix per guanyar vots amb l’eslògan habitual: “Ens ho van prendre i ho recuperarem”. La complexitat de la història, la situació del monestir després de l’incendi de la Guerra Civil o la tasca de conservació realitzada al MNAC queden fora del guió. La matisació no serveix per alimentar l’èpica. Interessa el greuge.
Dissabte vaig anar al MNAC. Les sales romàniques són un tresor mundial, això està fora de discussió, però no era el més visitat ni el més fotografiat. La gent passeja pel modernisme, per les exposicions temporals, per la vista des de Montjuïc. La famosa “joia usurpada” no és, ni de bon tros, el cor emocional del museu que alguns discursos polítics descriuen. Allà ningú no està fent turisme d’apropiació. Al MNAC es conserva, es restaura, s’estudia.
La disputa no va de pintures arrencades d’un mur; va d’identitat i rival
Això recorda molt els que no van trepitjar mai el Liceu fins que el Liceu es va cremar. De sobte, després de les flames, tots érem devots de Puccini encara que no sabíem diferenciar entre un baríton i un baix. La tragèdia va convertir la indiferència en sentiment patrimonial. Amb Sixena passa una cosa semblant. Durant dècades, silenci. De sobte, una causa sagrada. No neix de l’amor a l’art sinó de l’oportunitat política.
La part incòmoda del relat és coneguda entre els especialistes i no entra mai en campanya: si aquelles pintures haguessin quedat al monestir sense conservació adequada, s’haurien perdut per sempre.
Lee tambiénEl rar cervell de Mazón
Si l’Aragó vol les obres, que se les emporti. Que les traslladin, organitzin l’acte institucional, tallin la cinta i els titulars celebrin la victòria. Passat això arribarà la responsabilitat. Conservar art exigeix diners, especialistes, clima i una política cultural sostinguda encara que per a això no hi ha aplaudiments.
La disputa no va de pintures arrencades d’un mur. Va d’identitat i rival. Catalunya és un adversari fàcil i rendible. Mantenir viva aquesta idea multiplica vots en un clima de ressentiment històric renovat.
Mentrestant les sales del MNAC segueixen obertes com si res. Els visitants caminen en silenci. L’art continua parlant aquell idioma lent que la política ja no escolta.