La covardia
Divendres passat, en una columna deliciosa, Marta Rebón parlava del cinisme, el valor dominant de la nostra època. Rebón explicava que havia compartit un sopar amb un amic, el qual, durant la conversa, no escoltava el que ella deia o argumentava. Només semblava interessat a parlar ell i d’una manera en què es barrejaven l’autocomplaença, la pedanteria i una rialleta de superioritat. Marta Rebón ho explicava molt més bé que jo, de manera més subtil. “El cinisme és l’òxid de la jovialitat”. El cinisme observa els altres com una molèstia, un obstacle enutjós del qual val més allunyar-se’n o fer-ne burla amb displicència.
Una societat determinada pels comportaments cínics tendeix a l’antipatia i a la tensió constants. Dominada pel cinisme, la vida col·lectiva pot ser brillant, en el sentit que els cínics més aplaudits practiquen una esgrima ràpida, metàl·lica, sempre impregnada de tensió. Presidida per l’antipatia, la vida col·lectiva potser és distreta i bulliciosa, però sobretot és àcida i difícil (sobretot per als més febles), impietosa i desagradable.
Quan impera el cinisme, la ironia desapareix substituïda pel sarcasme. Quina diferència hi ha entre aquestes dues figures retòriques? La que separa Cervantes de Quevedo. La ironia pot ser punxant, però no és destructiva; pot ser crítica, però no insultant. La ironia és inclusiva i, per ser de bona qualitat, ha de recaure també sobre un mateix: “A fe, Sancho, que, a lo que parece, no estás tú más cuerdo que yo”. Les burles que es fan el Quixot i el seu escuder de vegades són dures, però mai no es trenca el respecte entre aquests dos personatges: “Echemos, Panza amigo, pelillos a la mar en esto de nuestras pendencias; y dime ahora, sin enojo ni rancor alguno: ¿Dónde, cómo y cuándo hallaste a Dulcinea?”. El sarcasme en canvi, és essencialment destructiu, com aquest tercet final d’un sonet misogin de Quevedo: “Mujer que dura un mes se vuelve plaga; / aun con los diablos fue dichoso Orfeo, /pues perdió la mujer que tuvo en paga”. El sarcasme pot ser efectista, però és sàdic, deshumanitzador. Abunda des de fa dècades en el periodisme.
Presidida pel cinisme, la vida col·lectiva sembla bulliciosa, però és sobretot cruel
Conseqüència del predomini moral del cinisme és la impietat. O crueltat, com expliquen Pittaro i Szulman (La era de la crueldad). Líders forts, vitaminats amb odi o ressentiment, que practiquen l’insult i la humiliació dels rivals o i els perdedors. El desvergonyiment de qui elimina els drets dels opositors. La impietat d’intentar empresonar els rivals. La crueltat del que fa burla de les víctimes de la dana, com ha passat aquests dies a les Corts valencianes. O com s’ha vist en la cancel·lació del nom d’Ernest Lluch d’un hospital i un centre assistencial valencians, un menyspreu analitzat severament ahir per Màrius Carol. La cancel·lació d’Ernest Lluch revela la hipocresia dels que, havent instrumentalitzat durant dècades les víctimes d’ETA, ara se’n burlen esborrant el nom d’una de les més exemplars, per significar l’odi als valors i identitats que Lluch encarnava.
El cinisme, la crueltat i la impietat troben culminació en la covardia. Ho hem vist amb el capteniment del president valencià, Carlos Mazón, durant tot aquest any de la dana. Era un líder desacomplexat, amb la llengua llarga i dura. Però a l’hora de la veritat, en comptes d’assumir les seves responsabilitats, va intentar carregar les culpes a les altres institucions. Pressionat pel malestar i la indignació de les víctimes, va amagar-se rere l’escut del càrrec. Comptava que el temps diluiria la seva responsabilitat, però el malestar era massa profund, massa enorme la ferida. Assenyalat a les manifestacions, s’escudava. Es va anar sabent la increïble deixadesa del dinar d’El Ventorro. S’escudava. Pressionat pel seu partit, ha negociat una dimissió que li garanteix el privilegi jurídic dels diputats: aforament.
Aquella desimboltura que el feia tan prepotent ara és càlcul defensiu: covardia. És així com les dretes i les esquerres moderades estan afavorint l’arribada de l’antipolítica. Mentre les víctimes de la dana lluiten a pit descobert per refer-se de la tragèdia, Mazón, incompetent i desvergonyit, encara s’arrapa, espantat, als escuts de la política. Si la dreta extrema pot fer antipolítica, és perquè els partits tradicionals li adoben el terreny.