Fa set anys, la tardor del 2018, s’estrenava al Teatre Lliure una nova producció d’ Àngels a Amèrica, la colpidora obra de Tony Kushner, dirigida aleshores per David Selvas. Tot i que el text del dramaturg novaiorquès demanava que un dels personatges l’interpretés un actor negre, com que a la Kompanyia Lliure no n’hi havia cap, el paper el va fer un actor blanc.
L’escàndol va ser sonat, però va servir per marcar un punt d’inflexió en els escenaris catalans, de manera que no s’ha tornat a repetir una situació com aquella, tot i que encara queda camí per recórrer. La Vanguardia ha parlat amb quatre intèrprets catalans, joves en actiu en tota mena de produccions teatrals i audiovisuals, que han donat el seu parer sobre l’estat de la qüestió.
Ndong: “M’agrada fer personatges que denuncien problemes que ens travessen com a dones negres a Catalunya”
Yolanda Sey, que va ser una de les múltiples i diverses Colometes de La plaça del Diamant dirigida per Carlota Subirós el 2023, considera que aquell cas concret “va marcar un canvi i ha establert un precedent”, perquè “la gent ha vist molt clar que això no pot passar”. Per Sey el problema és un altre: “No es va agafar com un cas que explica un problema general, sistemàtic, que és que els actors blancs poden fer de tot i en canvi els que són racialitzats no podem fer gaires papers”.
Moha Amazian, una de les cares populars de la sèrie del migdia Com si fos ahir, opina: “Gràcies al debat que es va generar, ara es prenen decisions que beneficien a la representativitat de la gent, perquè s’ha produït una certa sensibilitat cap a la representació. D’alguna manera, ens hem adonat que fins ara el que vèiem als escenaris, quan sortíem per la porta del teatre, no es corresponia amb la realitat que vivim”.
Yolanda Sey va ser una de les moltes Colometes de 'La plaça del Diamant'
Yolanda Sey: “És important que una persona no blanca deixi de representar només estereotips”
Tamara Ndong, que acaba d’estrenar Tarsius de Lara Díez Quintanilla al TNC, manifesta que “casos tan evidents com el d’ Àngels d’Amèrica, per sort, no s’han tornat a produir, perquè arran d’allò hi va haver un debat bastant increïble que per mi va transcendir l’àmbit teatral, perquè se’n parlava a tot arreu. Allà es va marcar una línia vermella que com a societat també vam veure que no es podia tornar a traspassar. I també és veritat que els actors racialitzats ens vam unir, vam alçar les veus i ho vam denunciar molt activament”.
Soribah Ceesay, que actua a La Villarroel a La mà, de Martin McDonagh, interpretant un personatge específicament racialitzat pel dramaturg, declara: “Des de llavors fins ara hi ha hagut una millora. Hi ha hagut com un despertar, però que, òbviament, no va a un ritme accelerat. En molts programes de TV3 i a les plataformes, s’està comptant amb perfils més quotidians, que no només es donen a actors caucàsics. Als càstings també hi trobem més opcions”. I dona la clau: “El que s’hauria de fer és començar a englobar-ho tot dins del mateix sac. Perquè, si no, el que es fa és dividir. El que hauríem d’entendre és que, al final, l’actor és l’actor, l’actriu és l’actriu, independentment del color de la pell o dels orígens, fins que s’aconsegueixi que el públic no ens vegi diferents”.
Moha Amazian intervenia en la versió teatral de 'Tirant lo Blanc', al teatre Romea
Moha Amazian: “Caiem en injustícies, com ara les mirades racistes, denigrants o paternalistes”
“Per mi l’objectiu –considera Sey– és que comencem a trencar amb l’imaginari que hem cregut que és normal, de manera que qualsevol persona de qualsevol color de pell pugui protagonitzar una història, perquè la realitat és aquesta. Per mi, trencar amb això és vital. La qüestió és que es valori només el talent, però això en general no passa, no s’estan fent càstings oberts independentment de la raça, i això és problemàtic perquè sempre tindrem menys oportunitats”. I encara afegeix un altre objectiu irrenunciable: “També és important que quan una persona no blanca aparegui en una obra no continuï representant estereotips o seguir sent la persona marginada, sinó que ens hem de poder apropiar del discurs i poder protagonitzar qualsevol història”.
“En un món ideal, jo hauria de poder fer qualsevol personatge i algú altre també –declara Amazian–. Hi ha convencions que ens inventem en teatre bastant més complicades, com fer d’animals o d’objectes, i en canvi encara ens costa interpretar persones d’altres orígens, perquè caiem constantment en aquesta simplificació que moltes vegades comporta injustícies, com són les mirades racistes, denigrants o paternalistes... Per mi, si tenim superada aquesta història, davant d’un cos negre ja no tinc la por que aquesta persona l’acabin situant en el costat feble o victimista de la història. I per arribar aquí hem de passar molts estadis, hem d’aprovar moltes assignatures, com que hi hagi dramatúrgies d’arreu del món. I no només es tracta de posar persones de diferents colors dalt de l’escenari, sinó també de posar-hi paraules que facin justícia”.
L'actor Soribah Ceesay actua a l'obra 'La mà', a La Villarroel
Soribah Ceesay: “S’hauria d’englobar tot dins del mateix sac, fins a aconseguir que el públic no ens vegi diferents”
“Moltes vegades ens queixem de fer els mateixos papers –avisa Ndong–, però també m’agrada que se’m donin papers de noia jove negra que denuncia certes conductes, com ara a Tarsius o a Amèrica. Són personatges que visibilitzen i denuncien problemàtiques que ens travessen com a dones negres en aquesta societat catalana. El que em posa trista és haver de fer sempre els mateixos personatges. Si els pogués fer igual que faria de Julieta o Ofèlia, llavors sí. Perquè, si no, des de fora se’m veu amb límits”.
I Ceesay conclou: “El que volem és treballar i estar bé i sentir-nos valorats. No m’agrada que et diguin que busquen un actor negre que no és per fer un dels protagonistes o almenys un secundari, sinó per acabar sent l’amic del xungo. Jo m’he criat a Tàrrega, en un poble, i a la classe hi havia dos o tres marroquins, dos o tres negres, dos o tres procedents de l’est d’Europa, també d’origen asiàtic, i així a tot Catalunya fa quinze anys, i ara és igual o més. Gent que ha nascut i s’ha criat aquí i parla l’idioma perfectament”.
Lee también
Les mostres de normalització i d’hibridació són cada vegada més manifestes. A l’abril del 2026, per exemple, Carlota Subirós estrenarà Èdip & Antígona, una versió pròpia dels clàssics grecs al TNC, amb un repartiment multiracial de 12 intèrprets: Moha Amazian, Lurdes Barba, Babou Cham, Joel Cojal, Oriol Genís, Jordi Martínez, Vicenta Ndongo, Kathy Sey, Yolanda Sey, Yolanda Sikara, Junyi Sun i Moïse Taxé. Tota pedra fa paret.
