“I am muslim”, crida Mamdani
Que es prepari Zohran Mamdani perquè això de ser demòcrata i musulmà no li sortirà de franc a l’alcaldia de Nova York. Si a una artista pop com Rosalía li surten admiradors de l’ Església catòlica simplement per expressar les seves inquietuds místiques i convidar a cantar l’ Escolania de Montserrat, què no li passarà a l’alcalde d’aquest far planetari de poder econòmic i diversitat humana, que a més va cridar un emocionat “ I am muslim” a l’ speech postelectoral.
Per molt que l’encantador Mamdani no agradi als islamistes, que, com diria Najat el Hachmi, “no són els amics de l’esquerra, són la dreta dels països àrabs musulmans”, és poc probable que en aquest moment li facin escarafalls. Al contrari, s’arrambaran a Mamdani i l’amplificaran urbi et orbi. L’alcalde haurà de fer front a molta abraçada de l’ós, mentre a l’altre costat els republicans de Trump ja amenacen de deportar-lo. Però, compte, també l’estan esperant les feministes, les que defensen de debò la igualtat i fa una dècada que contenen l’allau de feminismes racialitzats, antipunitius i trans. El socialista Mamdani els agafa de tornada, fartes ja de remar contra la vella misogínia i la nova. I no, no n’hi deixaran passar ni una a un senyor que fa ús de la seva identitat religiosa com a raó política.
Les feministes no n’hi deixaran passar ni una a un senyor que fa ús de la seva identitat religiosa com a raó política
Llàstima, ja que tot semblava indicar que Mamdani jugava amb l’avantatge d’haver-se criat entre les pel·lícules de la seva mare, la cineasta índia Mira Nair, que qüestionen estructures patriarcals i socials, i visibilitzen les experiències de les dones, la seva lluita, l’empoderament... Tot i això, el primer que va fer Mamdani al seu discurs va ser parlar en memòria de la seva tia que va deixar d’agafar el metro després de l’11-S perquè –va dir– no se sentia segura “amb el hijab”. Ho va apuntar amb tota la tendresa i fent el gest d’agafar-se la peça “religiosa”. Però de la poca seguretat que aquella dona i d’altres haurien tingut sense el hijab enmig de la seva ètnia musulmana gujarat, ni una paraula...
A ningú no se li escapa que el hijab és una peça misògina que a Europa va proliferar justament després de l’11-S: les que anaven destapades van aparèixer de sobte cobertes... Això era religió o era política? Si el que Occident vol és guarir el trauma d’haver mirat malament el món musulmà, abans haurà d’aprendre a dir prou, prou d’acusar d’islamofòbia cada intent de parlar dels drets de les dones que són retallats pel hijab i els seus derivats.
I bé, un gran gol és a punt de colar-se per l’escaire: el Tribunal Europeu dels Drets Humans estudia legalitzar la poligàmia i admetre el reagrupament familiar dels fills de polígams del món.