No fa gaire, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, la teoria i la sensibilitat del multiculturalisme imperaven a Europa. Es tractava d’un plantejament polític i filosòfic adoptat per l’esquerra i bona part de la dreta com a forma de mantenir la cohesió social, impulsant polítiques centrades en el reconeixement i el respecte de la llengua, la religió i els costums de cada grup cultural, evitant-ne l’assimilació per part de la cultura dominant o d’acollida.
En iniciar el segle XXI, el filòsof Giovanni Sartori va proposar corregir l’orientació multiculturalista en objectar que separa, no integra, defensant un pluralisme integrador que preservés el marc liberal de convivència. Després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones a Nova York, l’escriptora Oriana Fallaci publicava l’assaig La ràbia i l’orgull, on exhortava els italians a defensar “una Itàlia laica, que defensi els seus principis i els seus valors, és a dir, la seva cultura i la seva identitat. Una Itàlia que no es deixi intimidar ni pels fills d’Al·là ni pels Fouché…”. Vint anys després, assistim a tot Europa a l’adveniment dels partits nacionalpopulistes, que assenyalen la immigració com el problema al qual s’han d’enfrontar els països per preservar la seva identitat.
L’antiimmigració és la proposta per tornar a unir els espanyols davant d’un enemic exterior i interior
Santiago Abascal, líder de Vox, afirmava al final d’una entrevista publicada diumenge passat a La Vanguardia: “Crec que el rebuig a la immigració massiva de gent influïda pel fanatisme islàmic unificarà Espanya”. Aquesta afirmació permet descobrir que la força de la seva proposta política és utilitzar la “immigració massiva”, entesa com a invasió, per recuperar l’orgull nacional. La lluita contra la immigració massiva, especialment la d’origen islàmic, esdevé així la controvèrsia que ha d’aplanar el camí cap a la recuperació del catolicisme, l’ordre i la família.
Lee tambiénPerforar la realitat
Així doncs, l’antiimmigració és la proposta per tornar a unir els espanyols davant d’un enemic exterior i interior. Un enemic que només podrà ser vençut si els espanyols voten Vox per posar fi al bloqueig i la incapacitat del PP i del PSOE –el bipartidisme– per afrontar el desafiament migratori. Una lluita política que no es basa en una abstracció ideològica, sinó en l’experiència o la percepció que tenen molts ciutadans. En definitiva, es tracta d’aprofundir en una voxalització de la política, un fenomen que ha permès l’aparició d’Aliança Catalana, que ha impregnat les iniciatives polítiques del PP, que busca influir en Junts i que s’alimenta del combat que li planteja l’esquerra.