L’escriptora nord-americana Joyce Carol Oates piulava fa uns dies que resulta curiós que un home tan ric no publiqui mai res que indiqui que gaudeix, o ni tan sols coneix, el que pràcticament tothom aprecia: paisatges, fotos del seu gos o gat, elogis per una pel·lícula, música o un llibre (“encara que dubto que llegeixi”, afegia); orgull pels èxits d’un amic o familiar; el condol per un mort; afició pels esports; referències a la història. De fet, sembla totalment inculte, hi afegia ella. I concloïa: les persones més pobres a Twitter tenen accés a més bellesa i sentit de la vida que la persona més rica del món.
Elon Musk va contestar: “Oates és una mentidera i es delecta essent cruel. No és un bon ésser humà”. És el més semblant a plorar que hem vist fer al propietari de X. El més irònic és que ell qüestioni la humanitat d’una persona que precisament es dedica a retratar les ànimes amb tant d’encert com aquest cas. Perquè Musk ha anat usurpant tots els espais conquerits per la humanitat mitjançant allò tan deshumanitzador com són els diners. Li va prendre el nom a Tesla, ha omplert el firmament de ferralla espia, s’apropià d’una xarxa social per convertir-la en un abocador d’insults i escarnis, intenta apoderar-se de la veritat escampant mentides. Es va apoderant del discurs imperant i dels seus ecos.
Les persones més pobres a Twitter tenen accés a més bellesa que Musk, piula Oates
Fa servir l’odi per tirar per terra tot allò que construeixen les humanitats, incloent-hi l’ajuda humanitària. És l’abanderat de qualsevol negacionisme i està orgullós que la funció del xatbot Grok sigui crear el caos. Elimina no només els filtres ètics, sinó la mateixa ètica. I ningú li para els peus. Al contrari: el consideren un geni. Quan l’únic que passa és que és bilionari, el veneren per això, i no té cap escrúpol.
Lee tambiénCoses que no entenc
Les veritats fan mal, i Oates ha tocat os, un dard al cor. Ho fa als dominis de Musk i, en detectar la picabaralla, l’algorisme l’ha tornat viral. Com el dolent dels superherois, ell s’ha coronat amo d’un món sense natura ni companyia, que adora els incendis de la seva pròpia creació avariciosa. Ella hi compareix, esmola la paraula. I demostra que el coneixement sempre serà més bell i precís que delegar el sentit de la vida a la intel·ligència artificial; que la riquesa rau en aquelles coses amb amor més que no pas en les fetes per ego i doblers.