Com reaccionar davant d’un espontani teatral que es cola a l’escenari?

Diuen, diuen, diuen que, el 2004, a Montevideo, va aparèixer un tal Dionisio, o Dionisos, o Dioniso, segons els diferents testimonis, que es colava a l’escenari de diferents teatres en plena funció. D’això va, més o menys, la conferència-espectacle que Jimena Márquez presenta a L’Off La Villarroel durant el novembre, que porta per títol El desmontaje.

Jimena Márquez és una dramaturga uruguaiana de Montevideo, autora i conferenciant d’aquesta singular peça sobre el fet teatral. Evidentment, la conferència no és tal, sinó una obra performativa, on la prestigiosa dramaturga, amb la complicitat de primeres figures del teatre uruguaià que intervenen en vídeo, puja a l’escenari per primer cop per reflexionar sobre el teatre i sobre la seva frustració per no haver pogut dedicar-se a la interpretació.

Márquez explica la seva peripècia a Guayana Guardian : “La meva primera pulsió juvenil va ser ser actriu. Després de fracassar unes quantes vegades en l’intent per entrar a la formació pública a l’ Escola Multidisciplinària d’ Art Dramàtic ( EMAD), vaig entendre que no era bona i vaig decidir no fer-ho, però continuava tenint una pulsió teatral forta. Llavors em vaig dedicar a escriure i també em van demanar que dirigís. Em va començar a encantar la direcció i m’hi vaig quedar”.

Però ara puja a l’escenari: “Als 40 anys, la pandèmia ens va sacsejar i ens va fer pensar en coses que la vida diària no ens deixava pensar. Vaig recordar que jo havia volgut actuar i vaig dir, bé, ho he de fer una vegada, escriuré per a mi. I aleshores vaig prendre la decisió de fer aquesta obra. El desmontaje està travessat per tres línies: la història d’un personatge particular del teatre a l’ Uruguai, la història del mite de Dionís i una d’específica de la meva biografia que té a veure amb això”.

A l’obra, la dramaturga revela que la seva veu, que de vegades pot semblar més masculina que femenina, va ser una de les raons que li barressin les portes de la interpretació: “El fracàs ve per determinats estereotips que en aquell moment no s’admetien, per no ser estàndard, diguem-ne. Aquell momentet de la meva vida i tot el que això esquitxa és present a l’obra. Durant la meva infantesa em va tocar batallar una mica amb això, perquè tenia una veu massa greu per a una nena. Jo sempre he tingut molt de sentit de l’humor, però això em va deixar petjada”.

Márquez no s’ha encasellat en un estil o en una temàtica concreta: “No m’agrada estancar-me enlloc”. La seva nova obra, No nos pasa nada, que ja ha estrenat a Montevideo amb la Comèdia Nacional, no recorre a l’autobiografia, com en algunes d’anteriors, però reconeix: “Sempre em sembla que en la cosa biogràfica hi ha un caire catàrtic. La distingeixo una mica de l’autoficció, perquè premeditadament mai no determina on és la veritat i on és la mentida. Que tu te’n vagis sense saber el que va ser veritat i el que va ser mentida és part del joc de l’autoficció. I en el cas d’ El desmontaje és diferent. No puc avançar gaire perquè l’obra té un pacte de silenci, però el lloc de la veritat i la mentida queda totalment aclarit”.

“No tinc cap interès que la gent cregui que van passar coses que no van passar. Penso que l’obra la va moure una tesi molt senzilla: jo volia provar que sí que podia actuar, que podia fer que la gent em cregués. Aquest és el moviment bàsic, instintiu, animal, que va donar la pulsió a l’obra”, conclou.