Cap a Belém
Fixeu-vos quina ximpleria. L’altre dia una amiga em va recomanar Pausa, el podcast de Marta García Aller; és variat, entretingut i sempre interessant, em va dir. Vaig escoltar un episodi que versava sobre el cafè en què, entre d’altres, entrevistaven un barista i consultor de cafè d’especialitat
–sí, sí, cregueu-me, aquest ofici existeix–. L’episodi em va agradar, vaig aprendre coses noves i vaig al·lucinar amb tot el rotllo que hi ha al voltant del cafè i que jo desconeixia. Vaig estar a punt d’arribar a casa i llençar a les escombraries la cafetera de càpsules i donar la raó al meu marit, que cada matí fa servir el molinet i mira malament el meu cafè fet amb presses i sense atenció.
Em vaig posar a pensar en com d’exigents que ens hem tornat amb béns de consum quotidià que abans eren a les nostres vides però eren invisibles. El cafè, aràbiga, robusta, liberica o excelsa; però també el pa, de blat, sègol o ordi, artesanal i tallat a mà. El vi, que abans només distingíem pel color, ara porta almenys deu minuts d’elecció, i també la cervesa, que si artesanal, torrada, freda o del temps. Aquest salt d’exigència molts el consideren un avenç civilitzatori; d’altres, un caprici de rics, però la realitat és que ja ha canviat el nostre paisatge urbà i el preu que estem disposats a pagar per aquests productes tan quotidians.
Danys causats per un violent tornado fa uns dies a Brasil
I us deia que era una ximpleria perquè no es poden comparar pomes i peres, però mentre escoltava el podcast pensava en el contrast entre aquesta sofisticació i exigència creixent del nostre consum privat i la menor que mostrem amb el nostre consum de béns públics i de béns globals.
La COP30 té lloc a Belém (Brasil). Hi arribem amb el canvi climàtic sent una amenaça cada vegada més gran (les onades de calor són el pa nostre de cada dia, així com els fenòmens meteorològics extrems), però amb els acords de París en quarantena i una gran part de les metes de l’anterior COP sense assolir. Per no haver-hi no hi ha ni acord al Parlament Europeu, on el PP ha votat contra l’acord aconseguit al Consell.
La defensa més bona és descarbonitzar-nos i electrificar-nos tan aviat com sigui possible
La confusió que tenim els no experts és brutal: ja no sabem si el tema és quin tipus d’energies (que algú m’aclareixi això de la nuclear sisplau!), si és la velocitat, si és un problema de transició justa, si és un problema de desgovernança o del desmarcatge de països com l’ Índia o els EUA. També ens passa amb els múltiples nimbys que veiem cada dia sobre aquest tema: volem energies netes, però no al nostre pati del darrere. Ni al davanter. Sembla que, com els que anaven a Betlem (amb t), és més una qüestió de creure que d’una altra cosa.
Per què no ens concentrem en el que és evident i en això som exigents com ho som amb el cafè? La Unió Europea es va fundar sobre les bases de l’energia. Primer, la CECA, després Euratom. I no va ser una casualitat: l’energia és (sempre ho ha estat) geopolítica. Per això no podem dependre d’un gas i d’un petroli que no tenim. El 2022, gairebé el 63% del subministrament energètic de la UE depenia de les importacions estrangeres i vam gastar la sorprenent xifra de 450.000 milions d’euros en importacions de combustibles fòssils, amb la rèmora que això suposa per a la competitivitat de les nostres empreses.
Com a mínim podem acordar la no-dependència? Ser un electroestat (autosuficient i competitiu) perquè no serem mai un petroestat ? Hi ha prou acord científic sobre la possibilitat d’arribar a un 70% del nostre mix energètic procedent d’energies renovables abans del 2030, aconseguint més autonomia energètica i una economia més competitiva. Així contribuirem, a més, a la lluita contra el canvi climàtic. Per això fa falta voluntat, claredat i un consens que, basat en aquest vector de la competitivitat, és possible si no ens distraiem i volem, una vegada més, omplir-ho tot d’ideologia i polarització.
Gestionar l’energia suposa prendre decisions fermes i sense curtterminismes. Davant el desafiament que procedeix de l’altra ribera de l’oceà Atlàntic, la defensa més bona i la màxima seguretat és, sense cap dubte, descarbonitzar-nos i electrificar-nos tan aviat com sigui possible. Per simple pragmatisme. Siguem assenyats. Al nostre pati del darrere. I, també, al davanter. Per poder arribar a Belém (sense t) sent pastors en lloc d’ovelles.