Cada vegada que algun dels meus fills es queixa d’un tracte injust d’un respecte a l’altre, els repeteixo que la igualtat no és lineal, que consisteix a tractar igual els iguals i diferent els diferents. Però, com sol passar a la vida, l’aplicació pragmàtica i exhaustiva de qualsevol criteri el pot acabar deformant. Quan celebro més el 6 del que estudia poc i a última hora que el 8 del responsable que ho porta tot al dia, jo mateixa em qüestiono la injustícia del meu comportament; aquesta espècie de paràbola del fill pròdig que ens ennuvola el seny per discernir entre fets, sentiments i el joc d’expectatives.
Em va envair una sensació semblant, incòmoda, el dilluns 13 quan veia la firma de l’acord de pau per a Gaza a Xarm al-Xeikh. D’una banda, l’alleujament que es posi fi, encara que sigui de manera fràgil, a l’horror d’aquests dos últims anys, que parin les morts d’una vegada, que entri l’ajuda humanitària a Gaza, que s’obri un estret fil d’esperança per poder caminar cap a l’única solució possible, que és la de dos estats viables amb l’acord dels països veïns.
D’altra banda, hi ha el neguit davant l’espectacle. Que sigui justament Trump qui parla més de pau, el que organitza un besamans esperpèntic. “Un munt de diners. Diners il·limitats”, li va dir al vicepresident dels Emirats Àrabs. “No t’enfadaràs si dic que ets guapa, oi? Perquè ho ets”, va ser la dedicatòria a Meloni. “Estimem en Viktor. Ets fantàstic. Conec moltes persones que no estan d’acord amb mi, però soc l’únic que importa”, va dedicar ni més ni menys que a Orbán, i l’última encaixada, després de Mahmud Abbas, va anar per a Gianni Infantino, president de la FIFA, perquè resulta que no ens n’havíem adonat, però és un actor essencial de les relacions internacionals.
I sense temps per pair res, aquests últims dies hem observat –però no reaccionat– aquesta espècie de nova interpretació ataronjada de la doctrina Monroe. Condicionant l’ajuda a l’Argentina a la victòria de Milei, el candidat que a Trump li agrada, en les eleccions legislatives d’aquest diumenge, els atacs extrajudicials a suposades narcollanxes en aigües veneçolanes i colombianes i els atacs directes al president Petro, “líder del narcotràfic”, que han portat a un enfrontament narratiu delirant, on l’únic segur és que hi acabaran perdent els ciutadans colombians.
Mentrestant, el Financial Times calcula que la família Trump ja ha guanyat més de mil milions de dòlars en criptomonedes durant aquest any.
El joc geopolític ha canviat: és el joc del poder i és imperatiu que a Europa reaccionem
Que les regles del joc internacional han canviat és un fet. Que ens en movem del multilateralisme imperfecte cap a un joc de suma zero, perquè l’objectiu és el poder i no la prosperitat, també em sembla poc qüestionable.
Tanmateix, em continua deixant de pedra com d’estupefactes, perduts i paralitzats que estem a Europa. Aquesta setmana la Unió Europea reclamava, a Trump esclar, entrar a la junta del futur govern per a Gaza, per ser un actor i no només un pagador. Sense entendre que, justament en aquest nou joc pervers, només et respectaran si et fas respectar. Per això necessitem de manera urgent tres coses:
1: Lideratge (Què h i ha algú?).
2: Fer els deures més urgents. Revertir l’excepcionalitat de deixar fora del mercat únic europeu les telecomunicacions, l’energia i les finances. Ampliar i aprofundir el mercat de capitals perquè l’euro pugui competir amb el dòlar. Simplificar i racionalitzar la regulació (l’estat 28 que apuntava l’informe Letta).
3: Demos. Podem parar de posar les notícies europees a l’apartat d’internacional? Deixar de tenir el responsable polític al Ministeri d’Exteriors i no a la Moncloa? Tenir alguna escola que es digui Jean Monnet? Que els candidats a les europees siguin almenys el número dos en cada partit? Europa som nosaltres i no allò que comença al Pirineu.
Lee tambiénPere i el llop
El joc geopolític ha canviat. És el joc del poder i és imperatiu que reaccionem si no volem acabar plorant per la llet vessada. Trump es mou entre ser un ànec Donald amb gec de cuiro, fanfarró, i un Oncle Garrepa que mira només per la seva butxaca. Si Europa es limita a ser Charlie Brown, l’adorable perdedor, no només hi perdrem nosaltres, també els llatinoamericans, a qui fa temps que hem abandonat.