Quatre premisses: 1a. La legislatura actual està esgotada: el Govern espanyol no té una majoria que li doni suport parlamentari. En aquesta situació, l’ordre jurídic expressat en lleis (la Constitució) i encarnat en institucions (el Congrés) ofereix una alternativa: la moció de confiança o la convocatòria d’eleccions. 2a. El president Sánchez no presentarà una moció de confiança ni convocarà eleccions per por de perdre-les, però ha de quedar clar que el seu govern no té legitimitat d’exercici. 3a. El president Sánchez no és un polític corrent. El defineixen una determinació obsessiva i gèlida, una ètica elàstica i un ego desfermat. És fred, sense empatia, culturalment llis, políticament làbil, d’un egoisme granític i, per tot això, molt esbiaixat, ja que només té un nord: la permanència en el poder al preu que sigui i caigui qui caigui. 4a. Si no es talla democràticament aquesta trajectòria perversa, sobrevindrà un desastre més greu que el del 1898. Espanya quedarà desfeta: la nació descomposta i l’Estat desmembrat.
Què fer per evitar aquest desenllaç fatal? Només queda un instrument democràtic: la moció de censura. El líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, hauria de promoure una moció de censura en aquests termes: a) Mostrant la disponibilitat per acordar amb altres forces polítiques –sense pidolar– l’elecció d’un candidat de consens, no parlamentari ni polític en actiu. b) Anunciar, com a únic punt del programa d’aquest possible candidat, la convocatòria immediata d’eleccions generals. c) Obligant-se aquest candidat, des de l’eventual presa de possessió fins a la constitució de l’executiu resultant dels nous comicis, a limitar l’acció de govern als assumptes inajornables.
Es tracta de donar la paraula als ciutadans convocant unes eleccions generals
El líder de l’oposició té l’obligació moral de fer aquest pas. No pot romandre impàvid davant l’anunci del president Sánchez que continuarà al poder fins al final d’aquesta legislatura. La raó és clara: aquest Govern ja és un Govern il·legítim. No ho ha estat d’origen, però sí que ho és d’exercici: perquè no té majoria parlamentària i perquè no ha presentat els pressupostos dins de termini en tres exercicis consecutius. El president Sánchez té el poder, però no l’exerceix legítimament. I en aquesta tessitura, trencat el funcionament normal de les institucions democràtiques, es produirà una deriva progressiva i inexorable cap a un model autoritari. Ignacio Varela escriu amb raó que el comportament del president Sánchez “s’ha de considerar com un acte de subversió constitucional”, ja que “en cap cas és admissible que, després de perdre la confiança del Parlament, un Govern pretengui mantenir-se en el poder per la via de fet, simplement perquè no aparegui a la Cambra una alternativa viable”.
Lee tambiénXarcuteria plurinacional?
Per tant –insisteixo–, Núñez Feijóo té l’obligació moral, com a líder de l’oposició, de presentar una moció de censura amb els requisits indicats. És cert que ell ho ha descartat fa temps, dient: “No donaré una ampolla d’oxigen a Sánchez perquè el ratifiquin”. Però s’erra. Seria tal com diu si la moció de censura oferís un programa alternatiu amb la intenció d’executar-lo. Però no es tracta d’això, sinó de donar la paraula als ciutadans, perquè ratifiquin Sánchez o obrin la porta a un altre govern escollit en unes eleccions immediates. Aquesta moció seria un exercici de la millor democràcia. I, si no es pot presentar la moció per no aconseguir-se el quòrum necessari, quedaria certificada la ignomínia d’aquest Congrés incapaç de formar una majoria, però també refractari a la seva dissolució. Què cal dir llavors d’aquestes senyories responsables del fracàs? Doncs que serien doblement responsables: per egoistes i per covardes.
Aquesta misèria moral serà compartida, si es dona, per amplis sectors de la societat espanyola: un parell d’ alts cossos de l’Administració de l’Estat, l’angèlica tropa mediàtica de suport incondicional al Govern, els empresaris i els directius complaents pro domo sua , i els ciutadans devots obsedits per unes sigles maculades. Aquestes conductes impliquen la rendició davant del poder.